Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Sorprenent, vívida, excepcional revisitació de “Viaggio a Italia” de Roberto Roselini (amb Ingrid Bergman i Georges Sanders). Una pel·lícula parlada, una novel·la riu filmada (…)
Una conversa que dura tot el film. Dos actors, dels grans, plurilingües. Un viatge. Diversos escenaris. Tot d’estats d’ànim. Filmació morosa. La càmera mira, i aconsegueix, de capturar de vampiritzar els personatges. Els personatges absorbeixen la càmera i la converteixen en el seu propi reflex, en el més fidel traductor de rostres, gestualitats, veus, inflexions.
Juliette Binoche, mai com ara l’havia trobada tan excepcionalment, tan immensament bella. Enorme com a actriu –ara i aquí, només n’he vist una d’actriu, que la superar: Meryl Streep). Un monstre escènic. Parlant italià, francès, anglès.
William Shimell. Atractiu, de veu seductora. Anglès i –llegint el programa he descobert que un conegut baríton operístic que s’estrena com actor- francoparlant. Magnífica tasca actoral.
I la fricció, unió, confrontació, entre ells dos com a personatges. Lluita. Discussió. Tibantor. Atracció. Ira. Amor. Tendresa.
I sempre al davant, al darrera, tothora, la mà invisible o visible del director iranià. La seva càmera-notari; la seva càmera-ull; la seva càmera-metge. La seva enormitat com a director indescriptible.
Les pel·lícules que més m’agraden em provoquen dues menes de reaccions: unes les veig amb gran interès, captivat, i amb un xic de perplexitat. Sé que m’han entrat perquè durant dies i dies hi tornen, al meu cap i a la meva memòria, en forma de flaixos d’imatges, de trossos de veus. Les altres –com la d’ara, perquè mentre les veig em venen al cap i m’assalten, espontàniament tot de frases, de titulars, que m’ajuden a desxifrar-les, a caracteritzar-les, a pair-les, a entendre-les.
Impossible, en un espai tan curt de temps, de fruir tant d’una conversa universal; d’uns personatges; d’uns grans actors.
Un film, una història riu.
Una conversa que no atura.
Una novel·la riu filmada.
. Copia conforme. Dir. Abbas Kiarostami. 106 minuts. França-Itàlia. 2010.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!