Com hem arribat fins aquí? Sis notes sobre la relació Catalunya-Espanya

9 de maig de 2016

0 comentaris

Com hem arribat fins aquí? Sis notes sobre la relació Catalunya-Espanya

El número de maig de L’AVENÇ se centra en la problemàtica social i política actual. Josep M. Muñoz apunta, en la perspectiva històrica, una sèrie de reflexions sobre la relació Catalunya-Espanya, que mira d’emmarcar en la qüestió de la falta de representació política per part de les institucions espanyoles. Una relació Catalunya-Espanya que també era abordada per Pierre Vilar l’any 1939, en una carta que forma part del llibre de Rosa Congost sobre el jove Vilar, d’aparició imminent i que avancem en aquest número. Genís Barnosell analitza dos llibres sobre el passat medieval i la unitat espanyola. Altrament, l’entrevista del mes és amb el director del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí. En el bloc de ressenyes culturals, s’hi parla d’Emilio Lussu, Edmund de Waal i Joan Todó, entre d’altres. Jordi Puntí viatja a l’insòlit paisatge urbà de Macau…

. Editorial: Qüestions de llengua. El text del grup Koiné és més ideològic i polític… Caldria saber com volen revertir la situació lingüística present, en un país on el castellà és la llengua de la majoria de la població… El català s’ha convertit en una llengua d’estatus… Joan B. Culla: “Ho sento, però no… I, si us plau, no em parlin de bones intencions…”.

. El genocidi armeni, cent anys després. Soledad Bengoechea, Ricard Desola. “El 1915, Istanbul va reprimir amb fúria les regions amb comunitats armènies de l’imperi otomà. Potser el capítol més sinistre és que va ordenar la pena de mort per a tots els funcionaris i soldats turcs que es neguessin a participar en el genocidi. Espanya no reconeix el genocidi armeni. Per desconeixement, potser, perquè mai, fins ara, no hi ha hagut al país una colònia armènia gran i influent. Però també a causa dels interessos comercials i militars amb Turquia”.

. Els barcelonins, 5. Maig. Adrià Pujol… “El meu veí de sota, un empleat de la Caixa, sedentari i ventrut –un home que fuma quan va en moto a treballar-, ara és un rúnner aplicat. Un excitat que em fa patir, perquè torna a córrer hiperventilat i xop, de nit, i s’estintola per encertar la clau al pany de la porteria, tot empassant-se l’aire contaminat d’una de les cantonades més fumoses de l’Eixample…”.

. L’entrevista. Xavier Albertí. La tradició del Teatre Nacional. Josep M. Muñoz. “Jo m’havia mostrat més aviat crític amb la línia anterior del TNC. Em sembla que era un equipament on acabava pensant més, en l’endreça de la programació, l’estructura arquitectònica que no el disseny ideològic del que havia de ser un teatre públic. La dramatúrgia catalana contemporània ha d’estar a qualsevol de les sales del teatre i no ha de ser excepcional que els nostres grans autors arribin, amb tota normalitat, a la Sala Gran. I això s’està produint”.

. Les relacions Catalunya-Castella: Una carta de Pierre Vilar de 1939 a un amic castellà. Rosa Congost. “El 1931, quan li vaig preguntar sobre l’Estatut, vostè em va respondre: “Si no estan contents, els enviarem la Guàrdia Civil”. Això em va entristir molt. Vostè pensava que calia un Estatut. Però, sentimentalment, tenia en el cor una violenta passió anticatalana. No vaig dir-ho mai a cap català; m’arriscava a convertir-lo, d’autonomista, en separatista”. Assaig. Rosa Congost. “Les lliçons d’història. El jove Pierre Vilar, 1924-1939”. Barcelona: L’Avenç, 2016- 480 pp. 25 euros.

. Com hem arribat fins aquí? Sis notes sobre la relació Catalunya-Espanya. Josep M. Muñoz.

1.- Pablo Iglesias: “No me canso de decirlo, Catalunya es otro país, no es solamente que sea una nación, en términos políticos es un escenario no extrapolable, que no es comparable al resto del Estado”.

2.- No s’insistirà mai prou en la importància dels anys seixanta, quan el catalanisme torna a emergir amb força.

3.- La qüestió de l’Estat serà absolutament central en la redacció de la Constitució espanyola del 1978… La Transició és el fruit d’una determinada correlació de forces… Es va arribar fins on es va poder… Va ser l’Exèrcit qui va imposar a Suárez l’alambinada forma d’assegurar la unitat d’Espanya en l’article 2 de la CE.

4.- L’Estat definit per la Constitució Espanyola de 1978 és essencialment un estat unitari, bé que descentralitzat… D’un federalisme sense autonomia. Procés de reforma de l’Estatut: La societat catalana no pot decidir per ella mateixa, perquè no se la reconeix com a subjecte polític. I sorgeix… una desafecció de la societat catalana… que neix de la incapacitat de l’Estat per representar els interessos majoritaris dels catalans. L’Estat espanyol no ens representa. L’independentisme , fins aleshores marginal a Catalunya, ocupava ara l’espai central, als carrers i a les urnes.

5.- Redisseny de Madrid. La convicció és que reforçar la capital era reforçar també la unitat d’Espanya. Fa anys que aquest és el gran projecte polític espanyol.

6.- La “revolta dels catalans” no és, prioritàriament, un moviment nacionalista, sinó democràtic, de nacionalisme cívic. El catalanisme ha mostrat, en excés, les seves febleses; una dificultat a fer una gran política, un voluntarisme càndid, una visió simple de la història, una manca preocupant de realisme polític, l’ha portat a una confiança cega en les forces pròpies, una menysvaloració de la força de la idea i del sentiment d’Espanya a Catalunya. A hores d’ara el moviment per la independència està massa lligat a l’origen social i a la llengua. Perquè la “qüestió catalana” és, en el fons, una “qüestió espanyola”.

. La unitat espanyola i el passat medieval. Genís Barnosell. Dos llibres diferents aborden l’Edat Mitjana en els regnes hispànics. El de Rafael Narbona se centra en la qüestió de la sobirania, des dels visigots fins als Reis Catòlics (“En l’horitzó de la història ibèrica. Pobles, terres, sobiranies (segles V-XV)“. Editorial Afers)”. El de Stefano Cingolani (“La formació nacional de Catalunya i el fet identitari dels catalans -785-1410”, Generalitat de Catalunya- ho fa en la de la identitat dels catalans. “L’Estat central era una entelèquia i els ducs i els comtes actuaren per propi compte i quasi com a sobirans davant els musulmans”… La Corona d’Aragó mai no arribà a constituir una entitat jurídica pròpiament dita”. “L’emergència de Catalunya i la seva identitat serà un llarg procés, lligat fonamentalment a la constitució d’un bloc de poder al voltant de la casa de Barcelona”.

. Llegir escrivint. Genealogia del misantrop. Joan Todó. Algun dia valdria la pena para atenció a la presència, en la literatura catalana recent, de personatge misantrops, entotsolats, aïllats del món i de les relacions socials. El narrador i protagonista de “Hollister 5320”, L’Altra Editorial, de Daniel Palomeras, tracta d’un psiquiatra retirat de 58 anys que ha dut una vida sense èpica, dedicada a mirar la televisió, abocada, a “no acabar res”.

. El difícil art de la naturalitat. Lluís Muntada. La publicació de “Lladres”, La Breu Edicions, un aplec de relats de Joan Todó, significa la ratificació d’una veu narrativa molt potent i d’una escriptura que esbossa el retrat de l’autor mateix. Una prosa on s’entrecreuen un realisme sobri i la desfiguració pròpia de la fantasia. Semblant al que passa en els relats de John Cheever o en el laconisme de Max Besora, en aquests contes Joan Todó és capaç de revelar tot un univers a través d’una enorme economia de mitjans. Todó té el talent d’enfondir la realitat per mitjà d’imatges versàtils, on paisatge exterior i consciència interior es fusionen.

. L’Avenç 423. Maig 2016.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica