Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
No és certa l’asseveració que sosté, en relació a aquest llibre, la seva afirmació del caràcter intrínsecament burgès, i per tant no popular, del nacionalisme i del catalanisme. En l’època que va ser publicat, a les acaballes dels anys 60, aixecà forta polseguera, principalment, entre persones i col·lectius que se’n reclamaven de la dita tradició, o que pretenien, de cap i de nou, encarnar-la un cop s’albirés la democràcia al nostre país: El text soleturià defensava un catalanisme dirigit i hegemonitzat per les classes populars, tot rellevant a la burgesia en el rol dirigent d’aquest moviment (…)
Recentment, amb el traspàs del seu autor, velles i noves veus s’hi ha sumat no pas al necessari cor de crítics d’aquest text i d’aquesta trajectòria, sinó dels desqualificadors, que bé parlen d’oïda, bé no recorden allò que varen llegir, o que ni tant sols llegiren ni abans ni després l’obra.
Dirigida pel catedràtic Manuel Jiménez de Parga, i escrita pel llavors fundador i dirigent de Bandera Roja, es tracta, originàriament, de la tesi doctoral de Solé Tura a la Universitat de Barcelona. Parlem de l’any 1967. i editat, en format abreujat en edició catalana, i en dues edicions en espanyol.
Val a dir que, també entre l’esquerra, l’exhaustiu treball del dirigent comunista féu forat i somogué aigües massa temps estantisses.
La pretensió del llibre? L’anàlisi del nacionalisme burgès –la qual cosa vol dir, és obvi, que no tot nacionalisme hi té aquest origen o adscripció ideològica-. L’estudi se centra en el pensament polític, d’Enric Prat de la Riba, a qui Solé li dóna el qualificatiu d’estadista, màxim teòric del nacionalisme català, però no es s’hi limita exclusivament al mateix.
La hipòtesi de treball: la història del nacionalisme català, en les seves diverses fases, és la història d’una revolució burgesa frustrada.
Amb moltes cites del bo i millor de la historiografia nostrada –Pierre Vilar, Vicens-Vives, Antoni Jutglar, Rovira i Virgili-, el llibres és una lúcida i enorme dissecció del rol polític de la burgesia catalana, del seu espanyolisme pràctic i pragmàtic, dels seus esforços per pesar a Espanya i per l’oferta perpètua de col·laborar-hi en la seva cogovernació. A més, dissecciona el pensament de Prat de la Riba, el més important teòric, el més brillant governant i representant de la burgesia industrial i financera.
Servidor, amb tots els avenços en el camp historiogràfic, goso subscriure, de cap a cap, la seva anàlisi de la classe social burgesa i del personatges suara esmentats.
S’hi va editar el 1967, el vaig llegir el 1984, en vaig quedar fondament impressionat, hi he tornat a la seva lectura, i m’ha tornat a semblar una obra viva, que dialoga amb el passat i el present, nodrida en un marxisme crític i obert, tot un clàssic.
Tant de bo l’esquerra independentista, el camp nacional, tingués ideòlegs de la talla d’un Prat de la Riba, d’un Solé Tura… Ara i aquí, en aquests àmbits, la situació és d’una indigència que fa feredat; constitueix un pur desert.
. Catalanismo y revolución burguesa. Jordi Solé Tura (traduït a l’espanyol per l’autor). 296 planes. Editorial Cuadernos para el Diálogo-EDICUSA. 2a edició. Madrid 1974.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al meu parer, qui més contundentment ha defensat la tesi de l’origen conservador -exclusivament conservador i burgés- del nacionalisme català ha estat en Joan Lluïs Marfany amb el seu esclaridor “La cultura del catalanisme: el nacionalisme català en els seus inicis”, contradint tot aquest corrent historiogràfic psuquero (verbigràcia, en Termes) que ha fet dels origens populars del catalanisme una teoria a mida del seus interessos polítics.