Pere Meroño

Una de les mostres més impactants que he vist darrerament: provocativa, diversa, joiosa (?)

Diapositives de postals; fotografies de l?artista amb posat d?actor de cinema famós i glamurós; una sala amb llums pampalluguejants i sonant la bella i nostàlgica música d?en Mantovani; abundant col.lecció de Micky Mouse i de joguines i nins infantils d?en Pazos; catifes; dibuixos; pintures; vídeo? I tot d?objectes de la vida qüotidiana esdevinguts art en majúscula.

Paradís, festa objectual. Univers meravellòs, oníric i malenconiós, de la infància ?molt disneydiana- i d?un món ?els dels 60 i 70 del segle passat- prou mort i colgat.

I provocador: un penis de mida superior i nacarats. Instantània de l?artista amb la mirada a l?horitzó, embolcallat en una bandera roja i de la Unió Soviètica, i amb foto al costat de l?Elvis Presley.

Carlos Pazos (Barcelona, 1949) és un artista, resa el programa, negligit i expulsat de l?estandar de l?art contemporani. Son pare era propietari d?un laboratori químic, i la mare artista.

I va viure, és palés, una infància entre oripells en barris alts de classes altes. Home de gran sensibilitat, presenta una exposició plural, cridanera, força kistch, la qual possibilita un ampli diàleg amb l?espectadora o espectador ?són objectes i propostes ben identificables i eloqüents-.

– Carlos Pazos. No em diguis res. Museu d?Art Contemporani de Barcelona-MACBA. 9 de març ? 6 de maig de 2007.