Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

5 d'octubre de 2007
0 comentaris

Cap al Cosmocaixa que hi falta gent

Feia temps (…)


que no hi anàvem. Hi entrem, la menuda i jo, com gairebé sempre, pel darrera, a l’entrada que és a tocar de l’edifici Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, pertanyent a l’església catòlica.

Calor tardoral, d’extraordinària lluminositat. Cap ni un núvol, al cel. Poca gent, poca fressa, pels carrers i places en aquests primers dies de setembre.

Aquesta zona era una de les de la meva preferència per passejar-hi, en cotxet, a la més petita de casa. Després de les escales, avancem per la passarel·la que discorre per damunt del bosc inundat. Plaça de la ciència.

Tot de menudeses cridaneres i amb samarretes estandarditzades hi campen. En Nil, l’Àlex, la Maria, són alguns dels noms que sento pronunciar d’aquesta colla d’infants d’una escola d’estiu de la part alta de Barcelona.

Ja a dins, la informadora que ens atén és d’allò més gentil: no sols ens ven les entrades sinó que, sense demanar-li-ho, ens en fa cinc cèntims sobre les activitats específiques que s’hi faran aquest matí. I d’altres per més endavant. No cal dir que hi apunto a la nena.

Ens adrecem a la planta baixa, al soterrani, gairebé. I ho hem a través d’una escala –rampa espiral que giravolta sobre un arbre que penja del sostre. És una acariquera. Hi té 300 anys i pesa 7000 quilos i fa 30 metres d’alçada. Ve del Brasil.

A baix, fem parada, com d’habitud, davant del pèndol de Foucault. De 24 metres i que penja del sostre. L’estri demostra la rotació del senyor planeta Terra, a partir d’un experiment fet el 1851.

Passem per l’antic espai d’exposicions ocupat per una d’Iguanos grandotes i que serví d’ham en el primer període del Cosmocaixa després de la inauguració.

L’espai, gran com un camp de futbol de primera divisió, és ple d’un mainatge estiuenc, encapsat, entotsolat, rialler, joiós, tafaner, i belluguet.

A continuació fem parada i fonda en tots els estris demostratius de lleis físiques. Girem visita als peixos i peixet i peixots que, gràcies a un vidre, ens regala la visió del fons del bosc inundat. La nina mira de resseguir-ne, amb el dit, les siluetes bellugadisses i fugisseres dels animalons marins. La calor, aquí dins, no cal dir-ho, és d’allò més xafogosa.

A continuació pugem dos pisos i anem a l’espai anomenat “Click dels nens“. Durant uns segons, dos monitors ens expliquen què és i què s’hi fa, en aquesta sala de les meravelles. Ja a dins, amb mares i pares encuriosits i excitats –quina pena que, nosaltres, de menuts, no poguéssim fruir de quelcom semblant!-, la quitxalla fa una rotllana amb 19 membres menuts i amb ulls grossos.

Inventari, el click dels nens –i nenes, que n’afegiria jo- té: una piscina amb vaixells; una sala amb globus voladors; un espai amb tot de miralls distorssionadors de la figura; pantalla amb projeccions; balança amb un hipopòtam que hi fa de contrapès; un brollador; estris per fer bombolles; una andròmina perpetradora de sons i ressons; una rampa per rodar-hi; un aparell fabricaremolins d’aigua…

El click és per a nenes i nens de fins a 7 anys.

El funcionament? A un crit dels monitors, a jugar-hi s’és dit. Autogestió que en diríem, en una altra època.

Per tancar l’activitat, s’hi ha fet una altra rotllana. En aquest cas per recollir-ne opinions i suggeriments entre els participants.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!