Pere Meroño

Caramull de cases de mida humana, al llarg de la costa. Amb alguns esquitxos de desenvolupament decididament vertical tribut necessari i a l’hoteleria. Al casc urbà, hi veiem, per fortuna, grosses i allargassades edificacions entre tristois i sorrudes que reflecteixen un passat industriós que, ara i aquí, ai, han passat a millor –o pitjor? Vida.

Mirant cap a Barcelona, una collada coronada per unes runes, tanca l’horitzó per aquesta banda. Pineda de Mar ho fa en sentit invers. Cap a l’interior, és la serralada litoral qui esguarda i observa l’animosa població.

Al bell mig de l’escampadissa de cases i carrers, la torre inconfusible de l’església de Sant Jaume. I al fons, senyorejant l’entorn, la mar calma, avui, d’un blau cobalt i un cel sense núvols pletòric i eixerit.

La vista de Calella ens l’ofereix el finestral que per l’est i amb un gran doll de llum cegadora tanca l’Hospital. El mateix finestral, aquest i l’altre units per un corredor, ens ofereix una visió diametralment diferent: veiem la serralada i un gros mur de formigó que la conté i refrena perquè no s’hi abraoni damunt el centre sanitari. De l’Hospital, en veiem, també, em aquet espai format per la muntanya i l’edifici hospitalari, les seves ‘vergonyes’: instal·lacions fotovoltaiques, elèctriques, gasístiques a pleret. Amb nombroses conduccions, canonades, cablejat…