Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
(…)
Una de les coses de les que més sento nostàlgia és de no haver militat al PSAN –la dona n’era, un meu cosí, també …-. Ni per ideologia –jo era un campió del federalisme, llavors- ni per entorn social –Badalona als anys 70- el PSAN no hi existia i era, per a mi, un gran desconegut.
Això canvià durant els 90. Època de reconfirmació del meu lligam amb l’esquerra d’esquerres i de la meva “conversió” independentista. Aleshores, vaig col.laborar amb el sindicalisme nacional català, amb la COS, i vaig mantenir un contacte sovintejat i prou intens amb l’anomenat independentisme combatiu –PSAN, MDT, Maulets, PUA-Endavant…-.
En època eminentment calçotera, uns dies, i per dues ocasions, vaig assistir a les tradicionals jornades de formació que fa el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans. El lloc: l’Espluga de Francolí, a tocar del monestir de Poblet. Conferències, debats, moment d’esplai, àpats de germanor, visites culturals –les coves de l’Espluga, Poblet-.
Una vegada, i com a cloenda, es va fer un dinar a prop de Reus, en un mas-restaurant dels pares d’un militant independentista de la zona. Menú: calçots. La feina la férem nosaltres: apanyar el producte, passar-lo pel foc, i servir-lo. Hi havia unes taules, unes cadires. I tot déu movent gresca, alguns menjaven a peu dret, altres mig asseguts. Els 50-60 assistents la passàrem la mar de bé.
La majoria eren xicots i xicotes d’entre vint i trenta anys, amb una forta presència del País Valencià. Universitaris i estudiants de batxillerat. Amb una presència femenina remarcable.
També hi vaig acudir, en dues ocasions, a l’aplec del Puig, i recordo algunes converses amb el gran Josep Guia –un patriota admirable, de pedra picada-
Passats els anys encara rebo propaganda del PSAN, hi mantinc la subscripció al Lluita, i segueixo planyent-me que les diferències polítiques i estratègiques m’impedeixin militar-ne. Tot amb tot, crec que el futur en possibilitarà noves coincidències. Tan de bo. En qualsevol, el record d’aquells bons moments i d’altres, sempre m’hi acompanyarà. A l’igual que la pena perquè el PSAN no se n’hagi sortit tan bé com ho han fet els seus homòlegs de l’UPG, i el Sinn Fein.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Altres defenem el nostres territoris sense passar d’alguns d’ells, ni que siga de forma nominal.
Molts dels mals del catalanisme d’avui – en especial d’ERC – vénen del PSAN i afins.
L’alliberament nacional només pot venir dels àmbits sociològics coberts per CiU i pel PSOE. Ni més enllà ni més ençà hi ha espai útil. Això és el que ja comencen a dir, amb la boca petita, Puigcercós i Ridao, quan parlen – sense esmentar el mot maleït – de liberalisme d’esquerres.
Que, per cert, era el de Francesc Macià i el d’Heribert Barrera.
molts d’anys i tinc un excel·lent record de la gent del PSAN. Vaig aprendre a estimar el país amb ells, de punta a punta.
Amb l’aforisme ‘És més senzill dis-li Catalunya’.
El teu post m’ha portat molts bons records. Amb el pas del
temps he aprés una cosa: malgrat desvincular-me del PSAN a meitat dels anys 80,
és l’únic partit on he militat de debò i encara hui en dia sentimental i políticament
estic en deute amb ells com periòdicament li ho recorde a l’Avi (no per edat
sinó perquè ja ho és familiament) i estimat Pep Guia