Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Quan jo anava a l’institut –L’Eugeni d’Ors, al barri de Sant Roc, Badalona sûr mer, tothom anava ple amb la “banda de los Correas”. Que n’eren de dolents. De violents. De problemàtics. Constituien, d’alguna manera, els nostres herois; fills de classe obrera com nosaltres (…)
Els del centre de Badalona, pijos, assimilats, i no pijos, vivien en un altre món, i els seus referents n’eren d’altres.
“Els Correas”, operaven al barri del Fondo, a Santa Coloma de Gramenet, el capellà d’allà era en Jaume P. Sayrach, comunista i del PSUC, com gairebé tots els capellans d’aquella ciutat veïna.
Per acostar-te al Fondo, des del meu barri del Congrés, ho tenies fàcil. Era qüestió de passar pel túnel, enfilar pel passeig de la Salut, o per Juan Valera, Don Pelayo, i en 20 minuts d’ascensió sostinguda, eres dalt del pujol que separava Badalona de Santa Coloma; la baixada era forta, amb un pendent més abrupte que el del cantó badaloní.
En l’ascens travessaves els barris de la Salut, Llefià, i si et descuidaves, anaves a petar a la Balsa, o la Colina.
El cas és que, allà baix, hi campaven els “Correas”. Era durant els anys 70, a les primeries. Anys després vaig saber que la banda –integrada per uns 10/20 individus, havia plegat veles. Alguns membres es ficaren al món de la política: uns anaren, segons que sembla, a petar al Partit del Treball-PTE, altres a Bandera Roja-OCE(BR). Així doncs, varen substituir la violència i el domini intimidador i prepotent, per la lluita política; una política comunista,al servei de canviar la vida, de transformar la societat.
Respon a Dionisio Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo em vaig criar al barri del Fondo i me’n recordo d’aquesta gent. D’herois res, gent que anava fent el brètol i fent por corretges en mà.
Jo també sóc fill de classe obrera i per sort he tingut altres referents.
…Acabes de destapar un dels meus primers records d’infantesa. Al meu barri, a Bufalà, durant els anys 70, parlar de ‘Els Correa’ (‘Los Correa’, exactament) era esmentar el dimoni. Ells són els primers monstres reals que vaig conèixer…
Los correas eran jóvenes dessaraigados que se dedicaban a chiquillerías como robar prunas y almendras de los huertos y patios, que todavía eran muchos en Santa COloma.
SU nombre daba miedocuando yo era crío aún, sí, perotoda la mala fama se la dio el cura del fondo cuando se presentaron en los guateques que organizaba el cura con los pseudopoijos del fondo (los verdadros dessarraigados en el barrio).
Los corres insistían en que les pusieran rumbas un dia tras otro y el cura se nagab una y otra vez hasta que se armó el pollo final…
EL cura progre llamó a los grises
Y a partir de ahí se dedicó a echarles encimauna mala fama absolutamente exagerada,.
Los correas paab las tardes setados todo alrededor de la brand que había en en centro d ela plaza del Reloj comiendo ipas y haciendo lo quehacne los adolescentes de barrio.
Los niños nos sentábamos junto a ellos trnauilamente, admirábamos y copiábamos sus correas adornadas con monedas de dos reales.
No eran ninguna banda de demonios, pero el cura les echó esa fama.
Ni eran los únjcos, También estaban los Qitapenas, LOs Cadenas…
Creeerse una banda era una moda de la época, pero el cura progre-reaccionario los demonizó para siempre.
Me llamo Dionisio, nacido en Somorrostro, y a partir de los 11 años, ya en el 1965, vecino de Calle Reloj del Fondo.
La verdad, inolvidables tiempos, donde en nuestra banda, muy humilde ella, había total paz y cordialidad con los Correas.
Demasiadas leyendas, aunque eso sí, alguna que otra bronca o pelea en bailes de parroquias, en coches de auto choque, bailes de barrio, pero, creo que todo era diversión, buena música, alcohol desmedido, y un sentido de libertad y diversión que ya pasó hace años al olvido.
Gracias.
No sé qui ha escrit que comento, en el qual parla del “cura” del Fondo. SI em coneixia i em recorda m’agradaria saludar-lo: aquest “cura” sóc jo. Li vull dir amablement que el que explica no es correspon amb la realitat. Jo mai no vaig cridar la policia: és més quan la policia va baixar al barri perquè els correas s’havien desafiat amb un altre grup que no era del barri ni de la <balsa, els gisos van baixar a la plaça del Rellotge i jo em b
vaig interposar i vaig reunir un represnetant de cada grup, la policia inclosa, perquè pactessin les paus, com així van fer. La veritat és que amb els correas vaig simpatitzar i ells amb mi. Es pot diir que a la seva manera érem amics. Si qui ha redactat l'escrit que comento vol beure en fonts d'aquella època, ppot rellegir els articles que aparegueren en la cèlebre revista Grama. A l'autor del text li recordaré que els quatre capellans que vam venir a Santa Coloma l'any 1965 vam posar-nos ja des del primer moment al costat de la gent' sobretot de la més senzilla. I vm prendre aprt en el moviments popular, fins al punt que la policia ens va fitxar, i detenir més d'un cop. Si vol conversar sobre aquells temps, em plaurà molt. Ah!, aafegeixo que jo mai no vaig ser comunista, la gent, perquè preníem part en les lluites vaïnals, ens en deien. De tots els capellans uin sol era del partit, en Lluís Hernández, que va ser elegit alcalde. Llavors jo vaig entrar de regidor a l'Ajuntament en les llistes del PSUC però en la condició d'independent. Una salutació molt cordial! Jaume P. Sayrach