Era un paradís? Per a mi, sí. No té dubte. Un paradís encerclat per blocs de pisos nous de trinca al nou nat barri del Congrés (Eucaristic). Badalona Sûr Mer, sisplau.
N’hi teníem de tot: blocs, MOTOPLAT (presidida per un empresari pertanyent a Alianza Popular i força dur sindicalment, la gegantina química CROS, amb tot d’empreses i empresetes. Les TUSAs…
Si hi afinaves l’orella, senties la sirena de la CROS que anunciava l’entrada i/o la sortida del monstre fabril.
Una bona colla dels treballadors, es clar, hi vivien al barri del Congrés.
La CROS era gairebé una ciutat fàbrica, com si diguéssim: la casa de l’administrador (una torre a la cruïlla del carrer Congrés Eucarístic amb Alfons XIII), encara dempeus i on hi hagué l’IME de l’Ajuntament; el laboratori, a Marquès de Mont-roig darrera de casa (el gran gratacel horitzontal); les grans pistes poliesportives… i lluny, i ben lluny, arran de mar, la totpoderosa i orgullosa química que fou multinacional.
Tot això hi era quan em van portar al nou barri en 1963. També el fotimer de barraques de fusta prefabricades que acollien els perjudicats per les brutals inundacions del riu Besòs. Al cap de poc, aquella tirallonga humana esdevingué barri de Sant Roc, el més gran i poblat barri gitano de tot Catalunya.
Les pistes, però, m’enamoraren: tennis, futbol, atletisme, amb graderies i coses xules. També amb un bar. I el terra tenyit amb una pols grisa, com de la fàbrica.
l en Meroñet, renoi, corrent per tot, tafanejant-ho tot, ensumant-ho, tot, tot i tot.
Un dia mon pare, gran nedador, murcià nascut al Raval barceloní en 1925, 1,80 m. ulls blaus, 110 quilos de pes, va decidir, per sorpresa, que em volia ensenyar a nedar. El cas és que va arreplegar tres ganapiots i tot corrent i agafant-nos pel coll entre els seus poderosos braços ens immergí de forma clara, rotunda, definitiva. Es-pet-ta-cu-lar-ment.
De resultes de l’experiència –en Meroño sempre ha estat en Meroño, el noi decidí que d’aigua mai mes. Que no tornaria mai més a aprendre a nedar. Vés. Pura i dura experiència paterna. I el noi tossudament capficat i manaire.
Les xemeneies, les sirenes, les fabriques, Sant Roc, els gitanos, l’INEM Eugeni d’Ors, la CROS, els barracots, la TUSA, el PSUC.
El PSUC, sí, del qual vaig ser-ne responsable polític de l’agrupació Congrés, Sant Roc, i TUSA en 1979, amb 18 anys, i 190 militants.
I també el meu record, per sempre, per Joan Blach, alcalde socialista de Badalona.
Ja és dit: tot un paradís fabulós, grandiós, de xemeneies fumejants! I ben parides.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!