Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

7 de juliol de 2011
6 comentaris

ARA, molt de pes em fas

Quan imagino el diari del futur més immediat, no sé, m’hi imagino l’ARA. L’altre dia, pensava en fer un apunt sobre per què, per quines coses concretes, petites, quotidianes, m’agrada aquest diari. Tot llegint-lo vaig fer tot de guixots, posant-hi fletxes, indicacions. Heus ací el resultat (…)

Les portades, l’estil, el cos de lletra, la forma i el contingut, són una tarja de presentació, són, d’alguna manera, un editorial. A l’ARA, també. Tot sovint, tracta de marcar espai, territori, i se’n surt prou bé. Pixar fora de test, de tant en tant, és útil i necessari.

 

L’Albert Pla Nualart, em fa peça. Ja m’agradava quan escrivia i tenia cura del català de l’AVUI. Li ho vaig dir, en un breu intercanvi epistolar en què ell agraïa un comentari al meu blog elogiós envers ell. Ara,que també estrena secció nova –retratsqueparlen– confirma el que sabia: que és un bon escriptor (natural, genuí, dúctil, diàfan)


iaquí
és la secció del director Carles Capdevila. Me n’alegro de no haver-lo seguit en els programes de tele, això n’hauria condicionat la meva lectura. M’agrada el què hi diu, les coses que explica del diari, el to personal, còmplice. Per tot el que fa el diari, em penso que és un bon director i que té un bon equip. Si parla de projectes, de coses del diari, de la seva gent, no en perdo detall.

 

Les editorials són curtes, breus, concretes. En poc espai diuen prou coses.

 

De publicitat n’hi ha poca, quan en veig més, me n’alegro. Potser vaig errat però em fa l’efecte que en tenen més. Sobre M’agradaria llegir-ne quatre mots, sobre això. Ja sé que és un tema delicat. Vull saber si perden més diners dels previstos. Conèixer, en general, com s’ho fan per fer quadrar els números.

 

L’aradebat està bé. Però sabeu què m’agrada més –i no és pas poc: l’espai sota la llista dels que fan el diari: la referència, acompanyada de fotografia, de la gent de la redacció; algun detall, uns noms, unes actituds. Els articulistes m’agraden –en Resina, en Cardús, la Gabancho i estaria bé que també hi fos l’Hèctor Bofill i algú de “l’àrea de la CUP” … trobo, però, que bescanta, un pèl massa, cap el centredreta, hi manca perfil reformador –contrareformista, que en dic jo, a les reformes que vol el capital-, no pas neoliberal sinó de caire socialdemòcrata. També fa patxoca el diari d’ahir, amb l’inventari de torts, errades, descuits.

 

Mirades, a doble plana, és un gran què. Una meravella fotogràfica, un món en format butxaca. mirades. Un gran toc de personalitat. Percebo, però, que hi ha perdut patrocinador, paganini.

 

El format estiu, que trobo escaient, m’ha descol·locat, perquè hi ha seccions que no hi són. Per exemple, una on una persona explica què, personalment i professional, fa al llarg del dia que llegim el diari

 

Estic llegint i repassant, per vosaltres, el número de dimarts 5 de juliol. Fa uns dies, em sembla, el racó sota el llistat de periodistes treia el fotògraf ajupit a terra i retratant una periodista. Ara, veig, a la plana 13, la meitat cap avall de la periodista i en format respectacle: sabates vermelles, mitjanes amb ratlles horitzontals ben acolorides, cames juntes, faldilla ajustada. En fi, molt engrescadora, la instantània. Vet aquí una història contada en dos lliuraments.

 

cartellerasales és una secció necessària, amb les pel·lis en català ben assenyalades, però sense destacar la programació de la Filmoteca –m’agrada com ho fa l’AVUI-.

 

pel.lículesdeldia i l’apartat de twitter i tal també es fa llegir bé.

 

En suma, que ARA és un diari jove, que als no tan joves ens fa rejovenir. Que és diferent, i, per tant, singular, i ben parit, que estimula i engresca, que em fa pensar i em dóna idees, que em trobo ben acompanyat amb ell, que està instal·lat en un procés de millora contínua inacabable, que em resulta simpàtic el repartiment de papers al cor de la direcció entre el sotsdirector Manuel Manchón que fa de lliberal tout court bo i defensant l’ortodòxia econòmica més ortodoxa, que el diari és sobiranista sense gesticulacions innecessàries i, que coi!, que m’agrada i punt, i que anar de bracet amb ell representa una aventura intel·lectual, comunicativa, ben estimulant i que recordaré amb gust ara i demà.

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

  1. A mi també m’agrada molt. De fet, m’hi he subscrit.
    Algunes idees més: potenciació reportatges àrea internacional (no agències), si cal col·laborant amb altres diaris/revistes de fora (com s’està fent amb el New York Times),
    * més cultura
    * menys esport de competició, i en tot cas més atenció als esports minoritaris i als clubs minoritaris
    * sobretot, millorar el suplement de diumenge: format petit, lletra petita i antipàtica, continguts poc interessants, centralisme barceloní.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!