Pere Meroño

MOSAIC. A Catalunya, encara que els protagonistes siguin en part els mateixos, l’esquema no és tan senzill, perquè ens trobem amb dues confrontacions simultànies -com gairebé sempre en la nostra història recent-. En el debat sobre el futur polític de Catalunya, la casta i l’ anticasta es reparteixen en els dos bàndols en litigi. I també passa a la inversa. Artur Mas és l’enemic a batre per a Podem i per a ICV, però és un aliat conjuntural per a ERC i fins i tot la CUP. Hi ha molta gent d’ordre que vol la independència, i esquerrans indomables que s’alineen amb Rajoy en defensa de la unitat d’Espanya. El vot contra el PP (“si tu no hi vas ells tornen”), que durant lustres va salvar els socialistes d’un desastre anunciat, ara pot anar a parar a formacions ben diverses. I el vot contra Podem, de retruc, pot afavorir CiU a Barcelona, el PSC o el PP al cinturó, i ERC a la Catalunya interior. No ens haurà d’estranyar que en el pròxim cicle electoral -eleccions municipals, catalanes, espanyoles- es produeixin resultats molt diferents, fins i tot contradictoris. Tant com ho és el país.

LA POR. En la política espanyola, un cop més, es tendeix a jugar a la contra. L’hegemonia del PP i el seu mal ús de la majoria absoluta han estat el gran adob per al creixement de Podem, que és percebut per bona part de l’electorat d’esquerres com l’única eina útil per substituir l’anomenada casta governamental. Als populars, però, ja els sembla bé aquesta sensació de frontisme: amb el seu discurs curtcircuitat per la pertinaç crisi econòmica i la corrupció, la millor carta del govern Rajoy és reunir tots els vots d’ordre que poden sentir-se amenaçats per Pablo Iglesias i els seu “populisme bolivarià”, per dir-ho en paraules de Carlos Floriano. Aquesta apel·lació al vot de la por, i la competència de Pablo Iglesias en el camp de l’esquerra -on PSOE i IU no pensen rendir-se, començant per Andalusia-, segurament permetrà al PP tornar a guanyar les eleccions, encara que només sigui per un marge estret. El que pugui passar després, fa de mal dir.

MIRADA. La política catalana tendeix històricament a la pluralitat i a la liquiditat; els vots canvien de mans amb facilitat segons el moment, segons el municipi i segons el tipus d’elecció. Això no només és un fet diferencial; també és una riquesa, malgrat les dificultats que planteja, sobretot si tenim al davant reptes de tanta volada com la construcció d’un estat. El pròxim Ajuntament de Barcelona, com també el pròxim Parlament català, estaran molt fragmentats i no seran propicis al maximalisme. Però no dubto que els defensors de l’ statu quo estaran en minoria. Entre els dos grans corrents transformadors de la nostra vida política -sobiranisme i esquerra radical- hi haurà batusses per abanderar el canvi, i ho tindrà millor qui sigui capaç d’obrir-se més, de dialogar més, d’identificar-se amb sectors més diversos de la societat catalana. I com que uns i altres tenen un enemic comú -el bipartidisme dinàstic espanyol-, potser farien bé de mirar-se mútuament amb uns altres ulls, sense simplificacions, ni cordons sanitaris, ni apel·lacions a la por.

Article signat per TONI SOLER, diari ARA, diumenge, 15 de febrer de 2015, sota el títol: “Amb uns altres ulls”.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!