Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

14 de juny de 2005
0 comentaris

Moncada, el traspàs d’un gegant

Ahir va produir-se el traspàs, abatut per un càncer, d’en Jesús Moncada. Nascut fa 63 anys a Mequinença, a l’antic poble colgat ara sota les aigües de l’embassament, Moncada ha estat i serà, sens dubte, un dels grans escriptors catalans i europeus dels darrers decennis.

Autor d’una obra personalíssima, en la qual convergeixen un territori geogràfic -la Mequinença desapareguda, a l’Aragó que enraona català- i d’un espai moral -fet i pastat de persones, d’històries, de llegendes i mites-.

Pocs escriptors han reeixit com ell en assolir quelcom de singular i únic: transformar un espai concret eminentment local en símbol i reflex de civilització i d’universalitat (estem parlant, poca broma, d’en Porcel, d’en Faulkner, d’en Garcia Marquez, d’en Juan Benet … )

Extraordinari narrador i contista, els seus llibres ens toquen de prop amb vivències ben humanes i pròximes. Amb ell se’n va una peça capital de l’élite literària catalana (en Porcel, en Monzó, la Carme Riera, en Teixidor, en Cabré …), élite perfectament homologable al bo i millor que avui es fa a Europa literàriament parlant.

Jesús Moncada deixa una obra escassa però ferma i de solidesa calcària: Històries de la mà esquerra i altres narracions; El cafè de la granota; Camí de sirga; La galeria de les estàtues; Estremida memòria.- Calaveres atònites; Cabòries estivals.

Malgrat que era un autor prou llegit (cal recomanar, també, la nova versió en català feta per ell del “El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas), esperem que la seva desaparició faci que aquesta societat catalana que tan fondament s’autoodia com a país i com a literatura, recuperi una de les seves veus més pregones i cabdals (Prova del cotó: mireu avui quants diaris fets a casa nostra recullen en portada, i amb quina relleu tipogràfic, la notícia del seu traspàs i rebreu una lliçó clara del que som i d’on som). L’edició de l’AVUI que tinc a les mans, hi dedica 4 planes ben plenes a l’escriptor mequinençà.

Per últim, i com gairebé sempre, una petita referència personal. En la meva condició de vianant no automatitzat i per tant d’usuari del transport públic , hi ha dues imatges d’allò més càlides que no me’n puc estar de recordar: la coincidència sovintejada, al bus o al metro, amb en Jesús Moncada i en Joan Brossa. Moncadai: mitjana alçada, calvície remarcable, rostre barbat i amb pèls rinxolats, ulleres grans, ulls grossos, i una barreja estranya de timidesa i bonhomia. A l’hivern sempre amb un anorac de tons verdosos, balder, i aquell típic uniforme dels professors de certa edat que vesteixen amb un cert toc de descurança tot cofant-se amb una boina. La darrera vegada que el vaig veure farà cosa de 7 o 8 mesos, quan el càncer no se li manifestava externament, a 50 metres de casa, una tarda solitària, plàcida i un xic somnolent (fou el darrer fotograma d’un ésser solitari, d’una individualitat sòlida i arrelada, veritable guardià i rescatador de la memòria)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!