Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
No atura, no senyora, la polèmica entorn del documental sobre l’antic dirigent comunista. Greu em sap, l’apunt de l’Enric Borràs, amb comentaris verinosos, d’un gran i poc recomanable sectarisme (…)
Davant de tot plegat, voldria efectuar-ne les puntualitzacions següents:
1.- En Jordi SoléTura ha tingut una trajectòria en defensa de la democràcia i l’autogovern de Catalunya que molts voldrien per a si mateixos. I en aquesta comesa hi ha arriscat vida, llibertat, família, i benestar.
2.- Considero molt greu que hom no pugui defensar plantejaments federalistes o confederalistes o autonomistes, sense ser titllat gairebé de botifler o traïdor a la causa catalana.
3.- Trobo molt ben gastats els diners públics que han ajudat a fer aquest gran film, “Bucarest, la memòria perduda”, una proposta cinematogràfica senzilla, humana, sense falsedats històriques.
4.- Vull manifestar que tot i compartir amb l’Enric un ideal independentista no combrego pas, gens ni mica, amb un model de país sectari, excloent, de pensament únic. El país que jo vull n’és un de plural, democràtic, respectuós, i dialogant.
5.- Políticament, el sobiranisme i l’independentisme són, ara i aquí –tant a la Catalunya peninsular i insular com a la continental-, i les darreres eleccions estatals espanyoles ho han clarament palesat, una opinió clarament minoritària tant al Principat i, més encara, en el conjunt de la nació catalana o Països Catalans. És per això, que per eixamplar-lo i fer-lo esdevenir majoritari ens cal convèncer, amb arguments i raons i no pas amb blasmes o insults, a aquelles catalanes i catalans que sustenten plantejaments no ja confederalistes o federalistes sinó simplement autonomistes. Això no s’aconseguirà pas, és obvi, amb crítiques verinoses, excloents, i políticament contraproduents.
6.- Jo mateix n’he mantingut, en el passat i durant anys i panys, plantejaments federalistes semblants al del company Solé. Ni me’n penedeixo, ni em pesen, ni tampoc són ara els meus.
7.- Finalment, no considero que en Jordi Solé estigui necessitat de defensors ni de defenses. La seva trajectòria –valenta, apassionada, perseverant- en parla de manera prou clara i eloqüent.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em demano: ¿com es pot ser independentista, i d’esquerra, i defensar Solé Tura? Punts destacables en la seva trajectòria: liquidació de Bandera Roja; eurocomunisme (i.e. socialdemocràcia bis); figura central de la funesta transició; coautoria de la Constitució espanyola vigent (la de la _sagrada unidad de España_ amb l’exèrcit de garant, la de la constitucionalització del capitalitalisme, la de la prohibició dels Països Catalans); teorització de la brillant idea que “l’autodeterminació és reaccionària” (a _ Autonomies, federalisme i autodeterminació_, per exemple, i pertot on li plantessin micròfon, bolígraf o tarima); lògica fugida al PSOE, i no en qualsevol moment, sinó en l’era González (OTAN, neoliberalisme, espanyolisme rampant); ministre de Cultura de Totes les Espanyes sota aquest mateix règim gonzalista… Continuo?
D’acord que Jordi Solé va defensar la democràcia a Espanya. Ara de defensar l’autogovern de Catalunya re de re.
Vegeu les seves realitzacions com a Ministre de Cultura de Felipe Gonzàlez:
<<L’any 1991 fou escollit Ministre de Cultura en el govern de Felipe González, càrrec que va ocupar fins el 1993. Durant el seu mandat com a ministre es van executar les obres de remodelació de la Biblioteca Nacional i es van començar les del Teatre Reial, que no van finalitzar durant el seu mandat. El 8 d’octubre de 1992 aconseguí inaugurar el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, i el Centre d’Art Reina Sofia es va convertir en el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, especialitzat en art contemporani. El 26 de juliol de 1992 el quadre del Guernica de Pablo Picasso es va traslladar al Museu Reina Sofia des de la seva ubicació anterior al Casón del Buen Retiro, pertanyent al Museu del Prado.>> (http://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Sol%C3%A9_Tura)