Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

7 de març de 2008
0 comentaris

El meu País d?Aran

(…)

Suposo que forma part de la meva aposta per les causes minoritàries, perdudes –l’esquerra, el socialisme, la independència-. El fet nacional allà on manen, i de quina manera!, els estats. Tant me fa que sigui Canàries, Galiza, Euskal Herria, Irlanda, Quebec, Escòcia, Israel… tots, tots, m’interessen.

 

Vull dir, coi si que s’ha allargat la introducció, que també m’estimo Aran. La val d’Aran. La Vall d’Aran. I Occitània.

 

Part de la meva família hi ve d’allà a prop, el Pallars Sobirà –sort, Esterri d’Àneu, Tírvia, Burg…-. Hi estat alguna vegada (hi vaig parlar amb gent, el secretari d’organització, d’Unitat d’Aran, de Comissions Obreres, d’Unió Democràtica Aranesa –en conec l’antiga síndica, l’Amparo Serrano-…)

 

També he seguit, per Internet, les notícies d’Aran, les propostes no prou ateses pels partits catalunyesos en l’elaboració de l’estatutet de la Moncloa –poques vegades n’he estat tan cofoi d’un vot com del meu NO a aquesta misèria autonomista i genuflexa-. Unes propostes que anaven en el sentit d’un reconeixement institucional i geogràfic més clar: no pas una entitat institucional especial, ni una comarca, si no quelcom diferent…

 

A més, el meu contacte, llegint l’occità un cop i un altre i un altre, amb els companys del Syndicat Occità de l’Educació-SOE, quan fa uns anys servidor col·laborava tot el que podia i més amb el sindicalisme nacionalista català.

 

He seguit la refundació de la primera manifestació moderna del nacionalisme aranès, liderada per l’Emilio Medán, Unitat d’Aran, partit federat, ara, amb el PSC-PSOE, després de la fusió del col·lectiu nacionalista amb l’agrupació comarcal del PSC-PSOE. I que posseeix, per primer cop, la majoria dins del Conselh Generau d’Aran, amb el nou síndica i secretari alhora, del PSC-PSOE, a les comarques lleidatanes.

 

És per això, que dilluns vaig seguir, atentament i amb una no gens amagada emoció, el magnífic “Caçador de paraules” dedicat, sobretot, al país d’Aran.

 

I que segueixo, cada mes, la revista “Aran ath Dia”, inclosa en el diari AVUI de diumenge –em penso, doncs, que hi surt el primer diumenge de cada mes-. Ara hi va pel número 22, d’Hereuèr deth 2008. El número darrer és un monogràfic dedicat als “Illustres Es Aranesi qu’an hèt istòria”. I que recull, també, entrevistes amb els síndics –els caps de govern- en democràcia: la Maria Pilar Busquets Medan, la primera, de CiU; l’Amparo Serrano –d’Unió Democràtica de Catalunya; en Carlos Barrera, de CDC i l’actual, i socialista Francés X. Boya Alòs.

 

Val a dir que a Aran, només operen amb normalitat CDC –dita CDA-, Unitat d’Aran-PSC, el PP. Unió Democràtica ha patit una forta crisi i n’ha quedat molt tocada. Tant ICV com ERC no hi tenen, pel que sé, estructura orgànica consolidada. I, per descomptat, són totalment absents de les institucions. Cal subratllar que Aran és una de les “comarques” catalanes on hi cull més vots el Partit Popular, abans la UCD-.

 

La revista, la lectura de la qual us en recomano, recull, en els números normals, notícies, reportatges, cròniques, una secció dedicada a la llengua aranesa, llibres, i col·laboracions diverses.

. La Val d’Aran no és Catalunya

. El crim del caixer automàtic 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!