Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Jo, amb el menjar (…),
m’hi apanyo prou bé. Ara he descobert una cosa ja preparada, que m’agrada molt. I és que no en tinc ganes, de cuinar. Ara, no és com abans. Des que he anat perdent el cap, el que faig és dormir molt i veure la televisió. Tot el dia. Sort del gat. Però què deia?, ah, sí, és un menjar preparat, en prenc per esmorzar, dinar i sopar. I m’agrada d’allò més bé. És molt saborós. Poder n’abuso una mica massa. També en prenc llardons, i xocolata, i llaminadures. El meu fill, en Josep Maria, diu que no faig bé. Però, ves, a mi em ve de gust. Avui, aviam, quin dia… és… dimarts, 25 de desembre. I és que ja no sé en quin dia som. I tant se me’n dóna. Ves. Nadal. Em demana una veïna que què faré, per dinar. Ja veus, amb una fulla d’enciam, una amanida, en tinc ben bé prou. A més, d’aquí un moment, ni me’n recordaré de quin dia som. Tant me fa, doncs, que sigui Nadal. Dormir, ajeure, acaronar el gat, veure la televisió, i esperar que mon fill em truqui per les pastilletes…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta nota només per donar-te suport moral. La meva mare també va patir Alzheimer i el meu oncle solter continua patint la mateixa malaltia. Entre tots els germans el cuidem com haviem fet amb la nostra mare i sabem les dificultats que comporta. Per això tinc una sensibilitat especial amb els que es trobem en el mateix tràngol.