Intimitat
Han passat quatre mesos, ja, i l’enyor tot ho matisa, com un filtre de color que canvia la mirada. […]
No hi he deixat de pensar gairebé ni un moment, dia rere dia, setmana rere setmana. També, però d’una altra manera, quan en Màrius Serra va fer referència a Sant Cugat a aquella primera nota quan parlava dels weblogs i la intimitat.
Com indica el subtítol d’aquest blog, no hi apareixen totes les notes del meu probable diari privat, sinó que miro de dibuixar-hi un espai de contorns poc precisos entre el que dic públicament (com ho puc fer regularment quan escric a l’Avui o a La Vanguardia, quan parlo per Catalunya Cultura) i el que només anoto per a mi mateix.
Tal com el vaig imaginar, tal com ha anat prenent cos després, és un espai que es nodreix en una part no negligible de la vida diària, de les observacions i les vivències que hi poden posar sal i pebre. Difícilment, doncs, en podia quedar al marge res que et sacsegi de debò. Difícilment podia silenciar-hi la mort de la Clara.
Reflectir-la va ser el gest més semblant que em sé imaginar a sortir al balcó i cridar fort, com qui anuncia el seu dol als quatre vents, com tenia necessitat de fer cada vegada que em saludava algú prou amic, prou proper, com en tinc encara la necessitat. I reflectir-ho com ho vaig fer, intentant no oblidar, malgrat tots els riscos, que fer-ho públicament no ha de ser incompatible amb fer-ho púdicament.
No sé si me’n vaig sortir, si me’n surto. Però aquella nota em va ajudar, això sí, a començar a conviure amb el meu dol.