Pere Meroño

S’hi belluga poc, fora del barri i la seva ciutat, paradís de xemeneies fumejants,(…)

la senyora Joana. Els 82 anys hi pesen molt i molt, les malalties i devastacions encara més.

L’altre dia, el seu, de fill, la va anar a cercar per dur-la a la gran capital cosmopolita, a la bicapital d’Espanya i olímpica vila –com més va menys catalana i estrangera-. Hi van anar, tots dos, agafats del bracet amb transport públic.

. Mare, què hi has pujat, algun cop, al nou tramvia?

. Doncs, no.

. Vols que hi anem?

. Bé.

Dit i fet. El cuc blanc-i-verd silenciós i lluent l’agafen a l’avinguda Marquès de Mont-Roig. Sant Roc. Ella, mira i remira paisatges desconeguts, aliens, amb uns ulls d’una gran estranyesa; un món nou que en colga el vell. Paisatges i paisanatges aliens. El fill, enganxat a la lectura, com sempre, aixeca el cap per guaitar finestra enllà, ullar com està la mare i intercanviar-ne mots breus i fugissers –hi sent poc i tot li has de repetir un cop i un altre i un altre-. La mare, dona vella i malalta que enfila, goluda, la davallada inexorable cap a la fi.

Uns minuts després arriben a la parada darrera, la plaça de les Glòries Catalanes.

. Fill, on som, ara? Si anés tota sola, no sabria pas com sortir-ne, de tot això. No sé on sóc. T’ho ben prometo!

Fet i fet, la mare encara és instal·lada en el record fraguat quan, amb poc més de 15 anys deixà el poble pirinenc –d’espadats desafiadors, balafiadors i milhomes- i vingué a "conquerir" la gran ciutat, fent de minyona i d’obrera de fàbriques. Una Barcelona agenollada sota l’enorme franquisme i la seva estela de grans vessaments d’hemoglobina. Mort. Tortura. Exili. Tot un país genuflex i capcot per mor de l’eterna aliança entre un sector de l’exèrcit, l’església, i el capital –ep, també el d’aquí, no fotem-.

Des d’allà, capbussada en el metro. Cuc subterrani atapeït i curull de cares llargues. Gent apilonada i absorta. Treballadores i treballadors dels serveis. D’immigració poca, en aquella hora i indret.

Mare i fill, agafats de la mà, travessen, a poc a poc, estacions, corredors, estances habitades per una humanitat múltiple, diversa, atapeïda i gemegant.

Barcelona. O la estranyesa.

Els anys i la pèrdua de facultats.

Pendents, per poc, d’un diagnòstic més clar i concret. Els indicis, però, són aclaparadors.

La disminució de capacitats un crit eixordador i irrebatible.

El naufragi, cada cop més a prop.