Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Un molt conegut (…)
i reconegut director d’orquestra mor presumiblement assassinat al seu camerino del teatre de l’òpera de La Fenice. A Venècia.
En Guido Brunetti –en el primer lliurament de la sèrie- rep l’encàrrec de desentrellar-ne el cas i identificar i posar en mans de la justícia l’hipotètic responsable.
Poc a poc, el comissari va polsant tot de tecles en cerca d’alguna pista. Ell, la seva dona, els sogres, i, sobretot, la ciutat damunt del llac, hi apareixen tothora en un relat molt ben travat, sobri. Ben escrit.
El comissari no és, en aquest cas, un excomunista, o un Robin Hood modern. Tal com pertoca a una escriptora nord-americana d’ara i aquí, ens presenta, senzillament, a un home honest, crític però diríem que apolític. Això sí, la forta presència històrica comunista a Itàlia, fa que l’escriptora resident a Venècia, situï com a simpatitzants la dona del comissari i la metge que atén, primerament, al director Helmut Vellauer.
Digressions a banda, estem parlant d’un llibre sòlid, i d’una trama que enganxa, amb un final, us en dono fe, realment colpidor.
Feliç i interessant descoberta, la de la Donna Leon i el seu Guido Brunetti.
. Muerte en la Fenice (Death at La Fenice. versió espanyola de l’Ana Ma de la Fuente). Donna Leon. 283 planes. Planeta-DeAgostini. Barcelona. 2006.
PS. N’hi ha versió catalana publicada, el 2001, a Edicions 62.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
de l’estrangera intel·ligent i atenta que d’Itàlia ens regala Donna Leon no té preu. Llàstima que els italians s’ho perden perquè l’autora continua negant-se a ser traduïda a l’italià.
La Donna Leon la vaig descobrir fa uns quants estius i des de llavors no he deixat el món del comissari Bruneti amb les seves deduccions, els bons menjars, els cafetons, la família i les seves reflexions.Ospes, no sabia pas que la Leon no volia ser traduida a l´italià. Quina llàstima per ells.
Vol mantenir l’anonimat, per això no vol ser traduïda a l’italià. L’entenc molt bé, ha de ser molt pesat que qualsevol et pari pel carrer per deixar-te anar qualsevol cosa.
La novel·la negra de Donna Leon és sense violència, sense sang i fetge i sense mascles apassionats. És d’agrair. I encara més perquè toca els nassos als puristes.