I

L?horabaixa ens ha agafat per la riba

del riu que ha esperonat la nostra vida.

De front, raonem la futura senda

d?esquena al lament que ens altera,

car avui tenim la ment serena.

Escoltem el sospir d?un infant que dormita.

Uns lliures càntics de capvespre encenen

els sentits i escalfen il·lusions ardents.

Un silenci nou entendrà el sentit de la flama

i forjarà nous jorns sadollats d?esperances.

El meu cos sentirà el plaer de l?infinit!

II

Amb calma, prop d?un turó de mida baixa,

em sento embriagat d?innocència.

Cerco les imatges més convulses

més enllà dels immensos oceans tan blaus.

Recordo un seguit d?instants de follia

i el cos fascinador del meu amor.

És l?espill d?un deliri ple de tendresa,

de llenguatges místics, duradors…

La cadència del pas per sendes insòlites

recupera el plaer per viure plenament,

ix de les dures fogueres de traspàs!

Un alba… quan canten joves cardines,

el cel avala tota mena d?il·lusions.

III

Del moviment de les fulles, en vull parlar.

Aquell arbre que s?aferra a la terra molla

descobreix pas a pas l?encant d?un nou cicle

de la vida clara i del fosc traspàs.

I encara de la vida.

Voldria només eixir fora d?un dia

atapeït de nostàlgia i pena amorfa

per allunyar les incerteses properes,

a la recerca d?un moment ben ferm

sense complexos davant de res.

IV

Solament he vist un somriure complaent,

una mirada oberta i vencedora,

saborosa de pensaments vertaders.

Sento el sabor de quimeres que furguen,

que escolten els plaers del viure

i saben el sentit real de l?existència.

Solament cal una rialla enamorada

per superar eixe destí anònim

que tan sovint ens acompanya