L’estafa federal (Josep-Lluís Carod-Rovira)

 

«Federal és el vergonyós mot refugi on s’acullen els que no volen un futur de plenitud nacional per al nostre país, sinó que n’esgrimeixen la paraula per retardar una solució sensata i definitiva»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 21/06/2017 a les 22:00h
<a href=”http://www3.smartadserver.com/ac?jump=1&nwid=1203&siteid=65081&pgname=general&fmtid=37800&visit=m&tmstp=1498150325&out=nonrich” target=”_blank”> <img src=”http://www3.smartadserver.com/ac?out=nonrich&nwid=1203&siteid=65081&pgname=general&fmtid=37800&visit=m&tmstp=1498150325″ border=”0″ alt=”” /></a>
S’ha acabat el congrés federal del PSOE, al so de La Internacional i un bosc de punys enlaire acompanyant la música. Fa de mal dir si tots els assistents se’n sabien la lletra i, en cas afirmatiu, en quina llengua la cantaven els delegats catalans. No per res, però en un cas i en l’altre les respostes podrien ser indicatives de moltes coses. El recuperat líder Pedro Sánchez s’ha alçat triomfant per damunt de l’aparell del partit, els antics presidents i ministres i la colla de barons, republicans, això sí, que senyoregen en alguns territoris, com ara Andalusia, ininterrompudament des de l’establiment de l’autonomia, fa 35 anys. El PSC s’ha vist recompensat, diuen, amb tres membres a l’executiva federal, als quals desitgem encerts, paciència i una mica de mala llet.

Més enllà, però, del retorn diguem-ne esquerranós a certa tradició simbòlica dels partits socialistes i comunistes (Internacional, punys enlaire, banderes vermelles), no hi ha hagut cap altra novetat, suposant que el retorn a una estètica del passat sigui una cosa nova. El PSOE continuarà tenint de federal només el nom de la seva executiva, del seu comitè i del seu congrés. Res més. Però el nom no fa la cosa i, fins ara, mai no l’ha feta. Dir-se federal no és el mateix que ser-ne i actuar-hi. Influït per les temperatures tan altes d’aquests dies, faig una veritable gosadia política i entro a la plana web del PSOE. I tinc una barreja de coratge i curiositat que m’empeny a llegir-me’n la proposta de reforma constitucional dels que asseguren que “somos la izquierda”. En el segon punt de les seves propostes hi llegeixo: “Mejorar el régimen de cooficialidad de las lenguas de España con el objetivo de establecer su reconocimiento como lenguas del Estado y la garantía de la libertad de uso, sin discriminación, de cualquiera de las lenguas oficiales en los territorios de las respectives comunidades”. No sona pas malament, no. Per tal de comprovar el grau de coherència pràctica, convenciment ideològic i compromís polític del PSOE amb “las lenguas de España”, cerco un cop i un altre el document esmentat, a la pàgina web socialista, en català. No l’hi trobo. I no l’hi trobo perquè no hi és. Ni en gallec, ni en basc, ni en occità, ni en aragonès, ni en asturià. Només en castellà.

<a href=”http://www3.smartadserver.com/ac?jump=1&nwid=1203&siteid=65081&pgname=general&fmtid=45898&visit=m&tmstp=[timestamp]&out=nonrich” target=”_blank”> <img src=”http://www3.smartadserver.com/ac?out=nonrich&nwid=1203&siteid=65081&pgname=general&fmtid=45898&visit=m&tmstp=[timestamp]” border=”0″ alt=”” /></a>

Per al PSOE, doncs, el català no és una llengua d’Espanya, ni ho són cap de les altres esmentades. Exactament igual que per al PP. Cap diferència, doncs, entre la dreta corrupta i la “izquierda auténtica”. No me’n puc estranyar perquè, de fet, l’única llengua esmentada pel seu nom que apareix a la constitució espanyola és el castellà. Tota la resta no mereixen figurar-hi amb el seu propi nom. Vaig a la plana de Podemos i la tenen en cinc llengües: castellà, català, gallec, basc i anglès. I a la de Ciudadanos hi ha aquestes versions: castellà, català, gallec, basc i…valencià. Em sorprèn tant d’interès per les diferents variants de la nostra llengua en territori de l’estat espanyol, però em criden l’atenció dues coses: l’absència del dialecte nord-occidental, i de les quatre variants insulars del català. I també la gran discriminació que significa no situar en igualtat de condicions amb el valencià, pel que fa a l’espanyol estàndard, l’andalús, l’extremeny, el càntabre, el riojà, el canari, el madrileny, el melillenc, el ceutí i el gibraltareny o llanito. Gibraltar ja no és espanyol, doncs? Ufffff, prou discriminació de l’andalús!, exclamo, tot sol a casa, però ningú no em sent. Que quedi escrita, però, la meva solidaritat…

Reincident com sóc, torno a la lectura del document i me l’empasso no sense dificultats. A l’estiu, però, l’aigua fresca ajuda molt i va bé per a tot. Encuriosit per tantes apel·lacions reiterades del líder Sánchez a l’Espanya plurinacional, torno a cercar on apareix la idea, la concreció i el desenvolupament de la proposta en el seu projecte de reforma constitucional: enlloc. No hi ha ni una sola menció al caràcter plurinacional de l’estat espanyol en general, ni a Catalunya en particular. Res de res. Sí que, en canvi, hi consten Ceuta i Melilla. No sabem, per tant, quan parlen d’Espanya plurinacional a què es refereixen, de què parlen. En una primer lectura, el sentit és ben clar: a Espanya, entesa com a sinònim dels territoris de l’estat espanyol actual, hi ha diverses nacions. Però ens mantenen en l’enjòlit i el misteri de no saber quines. Entre aquestes nacions, hi ha una nació espanyola? Quins territoris la formen? Quantes nacions hi ha a Espanya, per situar-nos davant el rigor de la proposta? Disset nacions i dues places nacionals africanes? Ja ho saben, aquestes disset nacions, que ho són? N’hi ha una de sola amb un fotimer de “peculiaridades dentro del acervo común”? Quina collonada és això de nació de nacions? Què és per a Sánchez una “nació cultural” com va acabar dient que era Catalunya? Quin territori integra aquesta nació cultura catalana? Espanya és una nació? És una nació cultural o no?

Cap concreció en la llengua, cap concreció en la definició nacional i cap concreció en la formulació federal. En el cas de la cantarella federal entonada pel PSOE quan les coses van maldades i en contraposició al projecte independentista, la precisió del seu federalisme és totalment desconeguda, després de dècades de brandar-ne l’espantall. No se’n sap absolutament res, ni ningú no coneix en què consistiria aquest tan rebregat federalisme socialista. Qui s’hauria de federar amb qui? Catalunya amb Espanya? La Rioja amb Catalunya? Catalunya amb Ceuta, posem per cas? Els ens a federar, què serien? No podrien ser comunitats autònomes, perquè ja serien federals, però serien estats federats? Si no fossin estats, què serien? Quants subjectes polítics, quants estats federats hi hauria? Disset més dos estatets nord-africans? La cosa consistiria a canviar el nom i substituir autònom per federal a tot arreu i s’ha acabat el bròquil? Tot plegat, una gran estafa: estafa política, ideològica i constitucional, l’estafa federal. Federal és el vergonyós mot refugi on s’acullen els que, per motius diversos, no volen un futur de plenitud nacional per al nostre país, sinó que n’esgrimeixen la paraula per a retardar, sine die, una solució sensata i definitiva al conflicte polític nacional amb Espanya. És una simple fugida endavant per a no anar, ni arribar, enlloc més que no sigui la continuïtat de la situació actual. Esperar que Espanya es transformi en una cosa diferent del que és ara, francament, és esperar inútilment.

Perquè federalisme és, siguem clars, el que tenen als Estats Units, on coses tan importants com la pena de mort o els casaments entre parelles del mateix sexe, depenen de cada estat i no de l’autoritat federal, és a dir, nacional. Com les competències en matèria de seguretat pública a Alemanya, que són estatals i no federals, nacionals. Perquè ja som al cap del carrer. Com ja va escriure fa vora un segle Rovira i Virgili, el federalisme serveix per a estructurar diferents territoris d’un mateix espai nacional, però acaba fracassant sempre, o vivint en una mala tensió permanent, quan vol federar diferents nacions. Amb un simple cop d’ull a la història d’Europa el darrer mig segle n’hi ha prou per a entendre-ho, fins i tot si hom pertany al comitè federal del PSOE… Ara i tant, però, l’únic marc legal és el que estableix la constitució espanyola i aquesta no tan sols no avala el federalisme, sinó que l’únic cop que l’esmenta és per prohibir-lo: “Article 145.1. En cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes.” I enlloc de la proposta federal del PSOE no es diu res de començar per suprimir aquest article. La credibilitat federal i plurinacional dels socialistes espanyols  -i la dels catalans que s’hi identifiquen-  té la consistència d’un paper de fumar. Aquesta és la realitat i no hi ha més cera que la que crema

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *