Pere Meroño

El Front Obrer de Catalunya fou un moviment socialista de l’època franquista que formava part de la resistència a la dictadura de Franco. Fou fundat el 1961 com a hereu de l’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADPC), i els seus referents eren la revolució hongaresa del 1956, la revolució cubana del 1959, la resistència algeriana d’Ahmed Ben Bella i l’exemple de l’autogestió iugoslava.

Tot i que els seus integrants eren de procedències diverses, adoptà un socialisme d’esquerres antiimperialista i dissident de la línia comunista oficial. Es definien com a socialistes, populistes i federalistes. La militància era molt jove i amb tendència a trencar els esquemes existents. No tenien estatuts formals i per això mai no es van constituir com a partit. Entre els seus dirigents destacaren Isidre Molas i Batllori,José Ignacio Urenda i Bariego, Pasqual Maragall i Mira, Alfons Carles Comín, Daniel Cando Cando, Josep Antoni González i Casanova, Josep Maria Vegara i Carrió i Miquel Roca i Junyent, entre d’altres. Els seus òrgans d’expressió foren, successivament, Revolució (1961-62), Presencia Obrera (1964-5) i Poder Obrero (1969).

Va mantenir lligams federals amb el Frente de Liberación Popular (FLP) i l’Euskadiko Sozialisten Batasuna (ESB). Competí amb el PSUC pel control del naixent moviment de les Comissions Obreres, i aconseguí dominar-ne la coordinació local fins al 1968 (comitès d’empresa de La Maquinista Terrestre i Marítima, AEG, Harry Walker i altres). El 1970 es va dissoldre i els seus militants s’escamparen per les diferents organitzacions d’esquerres de la clandestinitat antifranquista (PSUC, COC,MCC i LCR ), tot i que molts varen confluir finalment amb la fundació de Convergència Socialista de Catalunya i, després, del PSC

El FOC i l’esquerra de comissions obreres

L’any 1966 les comissions obreres a Catalunya estaven impulsades pel PSUC i el FOC. El 1967 el FOC va assolir la majoria a la coordinadora local de comissions obreres de Barcelona. Davant això el PSUC va impulsar una instància superior: la Coordinadora Nacional de Catalunya. El 1967 es crearen les comissions obreres juvenils, que aviat s’identificaren amb posicions de ruptura amb la línia sindical del PCE i el PSUC. El 1967 les tendències a l’esquerra del PSUC, sobretot el FOC, eren majoritàries dins les comissions obreres de Catalunya i en molts d’altres llocs de l’estat.

El FOC (Front Obrer de Catalunya) tenia molta relació amb els cristians progressistes i en el seu interior hi havia militants de la JOC, HOAC i membres del SOC. Es va configurar com l’organització més sòlida a l’esquerra del PCE i l’estiu de 1968 la direcció política del FOC estava en condicions de plantejar-se prendre la direcció de la lluita obrera a Barcelona.

Però les tensions entre el PSUC i el FOC eren creixents i, alhora, les actuacions policials debilitaren la direcció obrera. El FOC va voler impulsar una coordinació a un nivell més baix: les comissions obreres de zona, però la base obrera del FOC no va entrar en l’operació i va constituir les Plataformes el 1969, que a la vegada incorporaren quadres obrers diversos situats en una perspectiva anticapitalista, a l’esquerra del PCE i el PSUC.

S’inicià la publicació de la revista ¿Qué hacer?, i després, el 1969, de “Nuestra clase”, a la vegada que es constituïren elsCírculos de Formación de Cuadros (1969-1970). El 1970 les Plataformes es varen anar implantant a Barcelona. Les principals empreses en les quals incidien eren la Maquinista Terrestre, Faesa, Phillips, Indo, etc. El 1972 es constituïren elsCercles Obrers Comunistes. Mentrestant les Plataformes, almenys el seu nucli majoritari, formaren les Plataformes de Comissions Obreres Anticapitalistes, que aconseguiren una àmplia implantació al Vallès i, des d’allà, arribaren a altres llocs com Tarragona, València i Saragossa.^[1]

Les Plataformes Anticapitalistes, d’acord amb les tesis defensades pels COC i després per l’OEC, eren unes aferrissades defensores de la democràcia directa i l’autoorganizació obrera. La incapacitat de la burgesia de reformar l’aparell d’estat franquista, al costat de l’ascens d’un fort moviment obrer i popular, havia d’aconduir a una transformació socialista. Seguint aquest esquema les Plataformes s’oposaven a la constitució de sindicats de tall tradicional que reprodueixen la substitució del protagonisme de la classe obrera per burocràcies reformistes i sols són aptes per la lluita reivindicativa, impedint la formació d’una consciència de classe autèntica.

El rumb del procés de reforma política no va ser el previst per les Plataformes Anticapitalistes. A partir de 1977, l’evidència d’una transició pactada entre el règims i les forces polítiques democràtiques, amb un joc sindical consolidat, va deixar les formacions com Plataformes en una situació marginal i sense temps de replantejar-se la seva estratègia. Les organitzacions anticapitalistes, ja en plena crisi de militància, s’anaren dissolent a partir de 1978 i 1979. La majoria dels seus militants s’integraren dins CCOO i altres formacions sindicals.

Tot i el pes de l’organització obrera, es varen constituir organitzacions d’estudiants, barris, ensenyants. Les Plataformes varen tenir una implantació molt desigual, encara que la seva tendència va ser al ràpid creixement i a assolir èxits significatius en la seva implantació obrera. Va ser freqüent la proletarització o trasllat de militants des de zones ja consolidades a altres de presència inicial. Aquest és el cas de Lluís Massana Llorens Santi que va tenir un paper important en el moviment obrer de Còrdova, o el de Teresa Fortuny i Solà que deixà la seva feina per entrar a treballar a una empresa de Valls.

Catalunya

Foren molt actives al Vallès Oriental, Baix Llobregat i altres comarques. A les Plataformes hi militaren els exconsellers de la Generalitat Montserrat Tura,^[2] Antoni Castells i Josep Subirós i Puig. A Santa Coloma de Gramenet impulsaren les comissions de fàbrica, amb persones com Emiliana Salinas i Maruja Sáez.^[3] Altres persones que impulsaren les Plataformes foren Dídac Fàbregas i Guillén, Manuel Murcia i Ros, José Antonio Díaz Valcárcel, fundador de Comissions Obreres, militant del FOC i autor dels llibres Entre el fraude y la esperanza, La lucha interna en CC OO i La pasión revolucionaria de Rosa Luxemburgo.^[4] A Manresa, Josep Armengou Fernández, fundador de comissions obreres a les mines de Fígols,^[5] Teresa Vilajeliu, Carme Cots i Josep Subirana, foren detenguts per la Guàrdia civil el 10 d’octubre de 1975 arran de les protestes per les execucions de militants d’ETA i del FRAP. A Tarragona hi militaren persones com Teresa Fortuny i Solà, treballadora de l’empresa MAI de Valls i posteriorment dirigent de CCOO

CC.OO. (COMISSIONS OBRERES)

Comissions Obreres (CC.OO) les primeres comissions obreres van néixer durant els conflictes laborals a la mina asturiana La Camocha del 1957 i a les vagues a tota la conca minera el 1958 on es van el.legir en assemblees i al marge de les estructures oficials de la CNS, els representants dels treballadors en les negociacions per a les millores laborals. En aquestes comissions van ser el.legits treballadors amb militància antifranquista i falangistes. Posteriorment durant les vagues a la mineria asturiana de 1962 a 1965, van tornar a el.legir-se comissions de treballadors que van obtenir el reconeixement de la patronal i del Ministre de Treball, el falangista Solís que es va entrevistar amb les comissions per dues vegades, el maig de 1962 i l’abril de 1965. Una vegada finalitzats els conflictes, els representats i treballadors acomiadats van organitzar comissions obreres per a lluitar per a la seva readmissió i coordinar les mobilitzacions.

A Biscaia, també es van el.legir comissions de treballadors, durant la vaga general del metall de maig de 1962. Posteriorment els treballadors acomiadats van lluitar per a la seva readmissió organitzant la Comisión Obrera Provincial de Vizcaya.

A Madrid, la primera Comissió Obrera es va constituir el 1964, a partir de les assemblees a la CNS de “enlaces y jurados”, durant les negociacions del primer conveni del Metall de Madrid, Es considera com l’assemblea fundacional de la Comisión Obrera del Metal, la realitzada el 2 de setembre.

Comissions Obreres (CCOO) és una confederació sindical d’àmbit espanyol que agrupa diferents organitzacions territorials (ex. Comissions Obreres de Catalunya,Comissions Obreres d’Euskadi…) i les organitzacions federatives o sectorials (Federació de Serveis a la Ciutadania, Federació d’Indústria…) de les comissions obreres d’Espanya.

És una organització que es va fundar majoritàriament amb militants delPartit Comunista d’Espanya (PCE), (del PSUC i d’altres organitzacions polítiques d’esquerra a Catalunya) amb els de les organitzacions obreres catòliques, com la Hermandad Obrera de Acción Católica(HOAC) i la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i amb d’altres sense cap afiliació política. Posteriorment ha evolucionat cap a un sindicalisme de classe independent de qualsevol partit polític. Actualment, Comissions Obreres és el principal sindicat espanyol, amb més d’1.000.000 d’afiliats, seguit per la Unió General de Treballadors (UGT) i la Unió Sindical Obrera (USO).

Segons els seus Estatuts, Comissions Obreres es defineix com un sindicat: reivindicatiu, de classe, unitari, democràtic, independent, participatiu, de masses, d’homes i dones, sociopolític, internacionalista, pluriètnic i multicultural.

A Barcelona, la primera Comissió Obrera es va constituir en una assemblea clandestina a l’església de Sant Medir (Sants) el 20 de novembre de 1964 amb la participació de sindicalistes de totes les corrents antifranquistes (ASO, PSUC, MSC, FOC) i de les organitzacions catòliques legals JOC i HOAC). Molts dels participants també eren “enlaces y jurados”.

La Comisión Obrera de Barcelona, va paralitzar les seves activitats, desprès de la detenció de la comissió central, el 22 de febrer de 1965, un dia abans de la manifestació convocada per anar als locals de la CNS i presentar una plataforma reivindicativa. La manifestació va ser un èxit al reunir uns 3.000 treballadors però les dissensions i acusacions entre els militants comunistes i els de l’ASO (sindicalistes de la CNT, UGT, SOC i USO) per els mètodes de treball van provocar la seva desorganització fins a mitjans de 1966.

Amb motiu de preparar candidatures unitàries entre els sindicalistes antifranquistes a les eleccions sindicals de 1966, els militants comunistes del PSUC, socialistes del FOC i d’organitzacions catòliques (JOC i HOAC) van acordar una plataforma reivindicativa de 7 punts i la reorganització de les comissions obreres a Catalunya. En aquestes eleccions sindicals la dictadura volia aconseguir el reconeixement de la OIT i per aquest motiu va mantenir un clima de diàleg i tolerància amb les activitats de les Comissions Obreres.

A l’octubre de 1966, desprès de les eleccions, es va constituir la Coordinadora Local de Barcelona amb representants dels rams de Transports, Textil, Metall, Químiques, Construcció, Fusta, Arts gràfiques, Banca i Assegurances. El mes següent s’organitza la primera coordinadora de rams, la del Metall i el desembre les primeres territorials més enllà de la ciutat de Barcelona.

A partir de gener de 1967, el govern de la dictadura va finalitzar el període de tolerància envers a les Comissions Obreres motivada per la seva crida a votar NO en el referèndum de reforma de l’Estat (Ley Orgànica del Estado) de desembre de 1966. El 16 de març de 1967 el Tribunal Suprem va declarà il.legal les Comissions Obreres.La repressió es va dirigir, a més de les estructures clandestines, contra els “enlaces y jurados” que es destacaven en les lluites reivindicatives a les empreses, amb detencions, tortures i acomiadaments. Això va influir en un sector dels militants de les Comissions Obreres que van considerar que s’havia de posar fir a la participació en el sindicalisme oficial i de la utilització de les vies legals. Mentre un altre sector va considerar que contra aquesta repressió s’havia d’evitar els enfrontaments, utilitzar mesures de pressió pacífiques i esgotar les vies legals en l’acció sindical. Una altra influència que van rebre els militants de les Comissions Obreres, durant el període 1967-1971 va ser la radicalització política d’importants sectors del partit comunista (PCE-PSUC), socialistes del FOC i catòlics de les JOC i HOAC, que va originar la formació de nous partits polítics (maoistes i trotsquistes) amb un discurs anticapitalista i d’enfrontament amb la dictadura franquista.

LA DIVISIÓ DE LES COMISSIONS OBRERES A CATALUNYA EN TRES COORDINADORES

Entre finals de 1969 i durant el 1970 les Comissions Obreres a Catalunya es van dividir en tres coordinadores, degut a les lluites entre els partits polítics i per la posició a adoptar a favor o en contra de la participació en les eleccions sindicals. La primera territorial de CC.OO. que es va trencar va ser la Coordinadora Local de Barcelona, a mitjans de 1969 i a mitjans del 1970 van ser les del Baix Llobregat i del Vallès.

A partir de 1971 es van desenvolupar tres coordinadores de CC.OO. que competien per agrupar al major nombre de comissions obreres d’empresa i que van ser:

1) La Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) creada a la primavera de 1968, va reunir a les comissions obreres locals i de ram, partidàries de participar en les eleccions sindicals de maig de 1971, excepte les comissions del Baix Llobregat. La CONC estava impulsada pels militants del PSUC i va aconseguir coordinar la majoria de les estructures territorials i de rams de les Comissions Obreres a Catalunya.

2) La Coordinadora de Sectores de CC.OO.creada a finals de 1970 a partir de la majoria de les comissions obreres del Baix Llobregat i un sector minoritari a Barcelona i el Vallès. Van ser impulsades pels sectors radicalitzats i escindits del PCE-PSUC i per la corrent catòlica “cristians pel socialisme”. També era partidària de la participació en les eleccions sindicals però combinava la utilització de les vies legals i les il.legals. Aquesta coordinadora es va tornar a incorporar a la CONC a l’estiu de 1974, impulsada pel sector majoritari del partit Bandera Roja que iniciava la seva fusió amb el PSUC, i amb l’acord del PCE(i) (posteriorment PTE) que també participava a la coordinadora.

3) La Coordinadora de Plataformas Anticapitalistas de CC.OO. va ser creada a finals de 1970 a partir de la majoria de comissions obreres del Vallès i d’un sector important però minoritari de les comissions obreres de Barcelona. Aquesta coordinadora va agrupar a les comissions d’empresa partidàries del boicot a les eleccions sindicals, de l’assemblea com a forma d’organització i decisió dels treballadors i al rebuig a les vies legals del franquisme. Aquesta coordinadora es va dissoldre a finals de 1977. El 1974 el sector més polititzat d’aquesta coordinadora va fundar un nou partit polític, la OICE. que també es va dissoldre el 1979. Entre 1976 i 1977 un sector d’aquesta coordinadora es va incorporar a la CNT.

A partir de la detenció de la coordinadora General de CC.OO. a finals de juny de 1972 a Pozuelo de Alarcón, i on la delegació catalana no va ser detinguda, la CONC passarà a assumir la direcció estatal de CC.OO. A partir de 1974 amb la incorporació de la Coordinadora de Sectores i altres organitzacions obreres lligades a partits d’esquerres, es consolida com l’organització hegemònica de les CC.OO. a Catalunya. Des de la premsa de la CONC també s’incorpora sense fer distincions, algunes de les publicacions de la coordinadora de Plataformas Anticapitalistas com Vallés Obrero, amb l’objectiu d’aglutinar a la majoria del moviment obrer. La CONC va ser el principal impulsor de les candidatures unitaries a les eleccions sindicals de maig-juny de 1975 aconseguint la majoria dels delegats a les empreses i una força molt important en les direccions provincials per ram (UTT) del sindicat franquista.

A partir de 1976 va iniciar el procés de legalització de les CC.OO. El govern va prohibir la realització a finals de juny de la Assemblea General a Madrid, però va tolerar la convocatòria a Barcelona de la CONC que va poder realitzar l’11 al 14 de juliol, la I Assemblea General de les Comissions Obreres acordant, davant la imposibilitat de crear una organització sindical unitaria, la constitució de la Confederació Sindical de Comissions Obreres i mantenir a les empreses els delegats elegits a les eleccions sindicals de l’any anterior.

CREACIÓ DE LES COMISIONES OBRERES JUVENILES (COJ)

L’octubre de 1967 joves de diferents empreses del Vallès i Barcelona van adoptar el nom de Comisiones Obreras Juveniles (COJ), per articular a Catalunya l’organització creada a Madrid l’abril de 1967 amb el nom de Jóvenes de Comisiones Obreras. Autodefinides com a anticapitalistes, hi van predominar els grups contraris a l’estratègia del PSUC, especialment el FOC, el qual, arran dels acords de reestructuració organitzativa de les CCOO barcelonines aprovats entre febrer i març de 1968, va assolir que tinguessin representació com a ram a la Comissió Obrera Local de Barcelona. A Barcelona, seguint l’estratègia del FOC d’organització de les Comissions Obreres per zones, les COJ es van constituir per barris, el barri on tenia més presència era Sant Andreu de Palomar, ja que les COj de Sant Andreu i participaven els joves obrers de CCOO de Pegaso, La Maquinista i Cispalsa (MEVOSA). Van organitzar les famoses manifestacions llampec de protesta per a temes reivindicatius socials i polítics, recordo la manifestació organitzada per les COJ a la Plaça Urquinaona a la vigília el 13 de desembre del 1966 del famós referèndum franquista del SI, la manifestació a Fabra i Puig reivindicant la recuperació de la Rambla; aquestes manifestacions llampec feien anar de corcoll a la policia nacional i a la guàrdia civil, ja que en un mateix dia en feien dues o tres per diferents punts de Barcelona, Hospitalet. Els organitzadors de les COJ, entraven als Casals Parroquials a les comissions de cultura, al cine fòrum, organitzaven xerrades de sexualitat, seminaris de tipus polític, feien acampades i excursions (Aiguafreda) amb els joves del Casal per a captar-los pel moviment de les COJ. Però degut a la dissolució del FOC i la crisis i ruptura de les coordinadores de CC.OO el 1969 es van dissoldre al participar la majoria dels seus membres en la creació de les noves coordinadores i en els nous partits polítics d’orientació maoista i trotskista com va ser l’Organització comunista Bandera Roja. Algun grup de les COJ al Vallès es va mantenir durant un temps més.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!