Pere Meroño

Un pla fix que es fa etern. Hi mostra una comunitat veïnal des de l’”ull” del pis de lloguer de la Chantal. Un rusc de persones que no pots estar-te de guaitar embadalit (…)

Un altre pla, des d’una altre perspectiva. I un altre. I més… Fins a 64 minuts.

Veiem un barril humil. A vora mar. De nit, de dia, a mitja tarda. I de mica en mica ens és donat la perspectiva del pis de la directora de cinema belga.

Amb la visió de l’entorn humà ens hi fa companyia el so directe dels cotxes, de la gent, de la mar…

La Chantal hi és present: sentim el seu tragí pel modest espai; com cuina, com es renta les dents.

Hi sona, també, de tant en tant, el telèfon. Ella hi respon: es tracta d’un interlocutor angloparlant. En altres hi parla, la Chantal, en francès. O en hebreu.

Tot sovint, narra sensacions, sentiments, angoixes… bo i despullant-se personalment.

Els plans són fixos, tothora, i de durada llarga. Això obliga a l’espectador a reeducar la seva mirada, a acostumar-se als sons, a l’aparent immobilitat malgrat la vida que bull, que belluga.

Alguns espectadors, n’hi donem fe, es mouen o xiuxiuegen, incòmodes en el seu seient de la Filmoteca. Altres hi toquen el dos davant la irreverència, la gosadia cinèfila de la Chantal. I els seus exercicis i probatoris godardians.

La resta d’espectadors hi assistim, esforçats i fidels al seu exercici moral, cinematogràfic, personal.

Ens sobta la referència sovintejada als sentiments, als dubtes. I la referència important a Israel (sa mare, va patir la fonda nafra de viure l’experiència de l’internament en un camp de concentració nazi quan l’holocaust, i la mort de part de la seva família)

Veiem blocs. I, de cop i volta, el cel fendit per avions que ens sobrevolen.

I la mar en una cinta saturada de color, de força esclatant: el blanc cegador de la sorra. El cel diluït del cel. El senyoreig de l’aigua.

Mar calma. A voltes orgullosa. D’altres descarada. Som a Tel Aviv, la gran capital cosmopolita d’Israel, el nom de la qual només hi surt als darrers minuts finals.

Vida, cinema, dietari fílmic, transgressió, memòria, sentiments.

Bon. Gran cinema.

. Chantal Akerman par Chantal Akerman. 1996. França – Bèlgica. VOSC. 64 minuts. Projecció en Arxiu Digital. Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!