Pere Meroño

“Des d’una òptica catalana, la greu crisi del PSC tenia com a conseqüència principal que un important segment del seu electorat (població de les àrees metropolitanes, obrers, federalistes…), restaven sense representació política, o bé anirien a petar al cabal de Ciutadans, bàsicament (…)”

Què és la crisi del PSC? la constatació que el seu projecte no és realitzable. Bona part del seu electorat s’ha desplaçat a posicions més obertes, amb menys tabús respecte de les possibilitats del poble. I, de totes maneres, no resten orfes els que segueixen perseguint passar de la dependència a la interdependència sense passar per la independència, ja que el PSC (a pesar de tots els pesars) EXISTEIX. Millor que no el “matem”, o sí?

I per què Podem s’erigeix com a hereu dels votants que ha perdut el PSC? Si encara no se li coneix programa? Vol dir que, tal com molts votants del PSC votaven una figura (Felipe González) i poca cosa més, ara aquests votants (els que queden) també votaran Pablo Iglesias més enllà del que els proposi? Històricament el votant del PP i del PSOE han estat els menys crítics amb el comportament dels seus representants, amb el compliment dels compromisos electorals i amb el tracte de menyspreu envers la catalanitat (no en el mateix grau, és clar). Voldria creure que els votants del PSC han perdut tabús i han guanyat esperança, i que no tornaran a un altre “Felipe González”. Què vol dir això? Que no esperaran que Madrid arregli els problemes del Principat, que no votaran persones, sinó programes tangibles i creïbles. Aquest és el camí que la major part dels votants clàssics del PSC han pres, de fet: fer marxa arrere és molt difícil, per bé que molts intentaran fer-los avançar com els crancs.

Per altra banda, dir que vol reformar Catalunya quan vol suposar un fre per a l’independentisme és un poc contradictori. Tothom sap (amb més o menys recança) que l’estat espanyol no variarà estructuralment sense si no és en un sentit que vagi bé als poders fàctics, representats políticament sobretot pel PP, pel PSOE (i al Principat, també per CiU). Així que, de fet, pretendre que el Principat resti sota sobirania espanyola, és profundament conservador: de crear un estat nou com a colofó d’un procés eminentment popular a romandre al regne d’Espanya i esperar que passi un miracle.

S’alinearà Podem amb els dependentistes al Principat? Vindrà amb la cançó caducada del PSC i ICV de passar d’independència a interdependència sense passar per la independència?

Els proposo una cosa, i ho faig com a català de Menorca, perquè els resulti més fàcil de recordar la qüestió: Que siguin els primers en tractar el tema d’un encaix voluntari real, de trencar amb l’estat de supremacia castellana per passar a una unió lliure de pobles que cooperin per aconseguir més per a tots. Com? Fent pinya amb el Sí a la independència, tot constatant que és la passa prèvia per aconseguir la interdependència. Aquesta és l’única manera honesta de defensar relacions de tu a tu.

Que no creu que després puguin convèncer una majoria de ciutadans del Principat per assolir aquesta cooperació? Llavors és que no creu que sigui possible arribar a una relació lliure i constructiva.

Que sí ho creu? Llavors haurà de convèncer la gent perquè entenguin que aquesta és l’única manera viable de mantenir els PPCC dins d’Espanya sense exterminar la catalanitat, que és en realitat del que fuig el Principat quan emprèn el camí de la independència. I no cal ser d’arrel catalana per voler evitar la deriva assimiladora.

Salutacions,
Francesc Pons Pérez