Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

8 de desembre de 2013
39 comentaris

El NO arrasa al Congrés i a Sant Roc (Badalona)

De 10 a 14h, dissabte 7 de desembre de 2013, amb taula informativa, fem campanya pel SÍ als barris obrers del Congrés i Sant Roc, a la Badalona més proletària i castellanoparlant. Em sorprèn l’amplada i solidesa del NO (…)

Un NO rabiüt, orgullós, pletòric, militant, combatiu, rabiós… i perfectament legítim i lícit (al capdavall hi han de votar tots i tothom)

 

Opto per escollir acuradament els receptors dels meus missatges (joves, parelles, adults, i immigrants). És bo apostar pels joves perquè ells convenceran els pares i avis (el gruix de gent gran hi és reticent o contrari al que li proposem).

 

A la mínima de canvi, em passo al castellà (encara que diguin que entenen el català; els hi estic adreçant un missatge d’inclusivitat i “confortabilitat lingüística”. Llengua amb la que em sento molt còmode –és la meva llengua materna i única fins els 17 anys-.

 

Em sobta que la majoria dels que diuen NO, no acceptin cap paper ni argument. Estan tancats en banda. Una senyora tracta d’ofendre’m dient que: 

 

“No entiendo como no veis que os engañan, parecéis tontos”.

 

¿Independentista?, yo eso NO lo quiero.

 

NO me interesa.

 

NO quiero nada.

 

Soy español a muerte.

 

Eso que Ud. dice no me parece mal. Pero ahora hay que dedicarse al paro, a la corrupción. Luego ya veremos (finalment, no m’agafa cap paper)

 

. – Señor, ¿el papel lo quiere en catalán o castellano? Que li demano,

 

.- Hombre, soy español.

 

.- Yo también (li contesto i li muda la cara).

 

 

.- Señora, mire, que le doy este papelito.

 

.- A ver, precisamente ayer estuve en la manifestación (del dia 6).

 

.- Me parece muy bien, señora.

 

.- Verá, lo que yo defiendo es que se respeten las lenguas y culturas de todos.

 

.- Estamos de acuerdo, señora. Leáse el papelito, por favor.

 

Mentre estem a la tauleta, un senyor ja gran, en passar-hi aprop, crida: “Viva España”. Pregunto als companys com és que no li han respost “Viva”.

 

“Repeteixo” noia, i em torna a refusar el paper; la mare, en canvi, me l’agafa sense cap reticència.

 

Un company de l’ANC em diu que potser és millor posar-hi senyeres, no estelades. Hi combrego totalment. La senyera és inclusiva, de tots, l’atra és de part i partidista.

 

Em sembla legítim el NO, ho he dit abans, m’ha sorprès, però, que el NO d’alguns era un NO d’enfadats, d’empipats, no un NO tranquil.


Després de diverses experiències, crec que el millor és mantenir la màxima educació, respecte i cortesia. No alçar la veu. Si et responen, no abonar la polèmica i lluitar perquè se’n duguin els tríptics i per acomiadar-te donar-hi sempre les gràcies.

 

Es tracta de donar informació després d’una breu explicació:

 

.- “Buenos días, señora ¿me permite que le entregue ésta propaganda?, ¿sí?, ¿qué prefiere? ¿en castellano o catalán?. Verá, soy de la Assemblea Nacional Catalana y estamos trabajando para que sé convoque un referendum para que la gente vote sobre si Catalunya ha de seguir formando parte de España, o lo mejor es el divorcio de mútuo acuerdo. Verá, nosotros creemos que es mejor lo segundo, el divorcio. Aquí le explicamos, con brevedad y sencillez, cual es nuestro punto de vista. Leaselo, por favor. Gracias y que vaya bien”.

 

PD. Una companya, m’explica que l’altre dia, a Santa Coloma de Gramenet, va ser molt dur quan les taules informatives de l’ANC foren increpades per alguna gent amb crits de: ¡Catalinos! ¡Catalanufos! ¡Somos españoles!…


http://twitter.com/perermerono


CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

  1. No entenc com associes els conceptes “proletari” (bastant demodé, d’altra banda) i “castellanoparlant”. Però encara em sobta més que a partir d’opinions recollides pel teu “jo”, així limitades al temps i l’espai limitat que tots tenim des de la nostra percepció (ens passa a tots, a mi també), gosis posar un títol tan categòric com el que poses. El NO (en majúscules) arrasa… Sense pensar que els SÍÍÍÍÍÍ!!! et passen desapercebut perquè no es molesten a anar a insultar-te perquè pensen el mateix que tu. El cas és que quatre carallots que se t’han adreçat són més vàlids que totes les demoscòpies juntes.
  2. Pere, els companys de l’ANC de Badalona esteu fent MOLT BONA FEINA a tots els barris!!!! alguns son més durs que d’altres però a tots s’ha d’anar i explicar el procés que estem vivint. Heu de pensar que a Sant Roc hi ha gent que ho està passant molt malament, igual que a altres zones de la ciutat. La gent ha d’entendre de la importància de que els recursos es quedin aqui i els puguem gestionar des de Catalunya. La part social és fonamental.

    Si no hi ha independència anirem cada cop pitjor i sense esperança no ens queda res…

    No pareu de fer aquesta feina tant important!

    Endavant i molta força!!!!
    Entre tots ho farem possible!!!!! 

  3. Molt coherent, això que cal posar la senyera sense estel, perquè és més inclusiva. Per la mateixa regla de tres, val més renunciar a la independència, perquè el sotmetiment a l’espanyolisme deu ser més inclusiu encara.
    Si un fa propaganda per la independènda, la fa amb la simbologia escaient. És com si diguessis que cal fer la propaganda pel sí sense deixar clar que el sí és a la independència.
    D’altra banda, ja pots comptar que per a la mentalitat d’aquesta mena de gent que retrates, l’única bandera inclusiva és l’espanyola.
    Et sorprén l’obtusitat de l’espanyolisme. A mi em sorprén que et sorprengui. 
  4. Sempre és interessant llegir-te, Pere!

    Complemento la teva percepció personal amb una altra percepció personal (i així han de ser enteses, pel seu pretès valor interpel·lador, més que no pas valor científic).

    Aquesta percepció personal és la que surt de dos experiències recents: dos matins pels volts de la Salut a repartir fulletons convidant a un acte d’ERC al barri, una tarda a la zona alta de Bufalà fent el mateix i diversos contactes amb associacions de veïns (de Llefià, la Salut i Bufalà mateix…).

    Al carrer, aquests dies citats, la gent d’ERC que vam participar en l’acció vam observar una cosa similar al que descrius, per bé que jo poso l’accent en un altre lloc. És veritat que hi havia un percentatge (que no va arribar en cap cas al 10% de persones amb qui vam contactar) de rebuig frontal… pletòric, rotund, que dius tu; i que en algun cas es va passar a l’insult o al ‘viva españa’. Tanmateix, i així en general, tot es va desenvolupar de forma molt tranquila i educada. Als ‘bon dia’ li seguien ‘bon dia’ o ‘buen dia’, tan se val…

    No duiem cap estalada ni cap altre distintiu (excepte el primer dia, que portavem un cartró ploma amb la silueta dibuixada del Junqueras), per la resta, només nosaltres i uns papers a les mans. La nostra frase era sempre la mateixa “Bon dia, dimecres fem un acte al barri per parlar de la futura república catalana, ens agradaria veure’ls… si els interessa, ja ho saben.” 

    La major part de resistències no les vam trobar articulades al voltant del tema identitari (Catalunya contra Espanya i a l’inversa) sinó al voltant de la ‘oportunitat’ o la ‘legitimitat’ del procés. Amb la gent que vam anar parlant vam descobrir-hi molt de dolor (sobretot les dones grans t’explicaven les dificultats seves i dels fills, la retallada de serveis, etc), i una certa perplexitat.

    La discussió sobre el moment triat (“Con la que está cayendo y vosotros hablando de independencia”) i el lideratge (“todos los políticos son iguales, independencia ¿para qué?”) esdevenien els arguments força del que s’aventurava com possible ‘no’ o potser abstenció (impossible saber-ho). La crisi de representació i la crisi econòmica es reivindiquen amb tossudesa com a part de l’eqüació. Farem malament de no tenir-les en compte!

    Jo personalment no vaig veure gent tensionada contra el no, sinó una fatiga profunda que ve de lluny, per alguns una incomoditat… latent una desconnexió del procés molt preocupant (per bé que no sé quantificar) perquè allò que fa interessant el procés és precisament que sigui el màxim de participat, el màxim de divers. Aquesta fatiga pot traduir-se en ‘no’ o en abstenció, m’inclino intuïtivament per aquesta darrera opció. Crec que és la força emergent en aquests barris, almenys de moment, per bé que la dels crits i insults (òbviament) es faci notar més.

    Pere, compartim moltes coses, com sempre: hi ha una feina ingent a fer a l’àrea metropolitana, que ens hauria de refredar cofoïsmes i triumfalismes, i que ens hauria de convidar molt més del que ho fa a repensar i redefinir allò que feiem i especialment allò que fem.

    Aventuro que el ‘nostre discurs’ ha de ser més greu, més precís, més objectiu; que ha de compartir més el ‘dol’ que viu molta gent pel procés en sí de separació i pel dolor que la crisi inflingeix a la major part dels nostres veïns. No hem d’anar a comunicar la bona nova’ sinó a compartir el que creiem que és la millor solució per a governar-nos de forma més eficient i justa.

    I en això estem! Celebro la campanya ‘un país normal’ i estic prudentment satisfet pels moviments de ‘canvi de discurs’ que es van fent des de l’ANC o, per la part que em toca, des de la secció local d’ERC.

    Crec que ho estem fent bé i crec que arribarem a temps de ‘connectar’ de veritat amb el gruix de la nostra ciutadania. No podem perdre ni un minut, però.

    Seguim-ne parlant. 

    Com sempre un plaer, conciutadà!

    Oriol.
     

  5. Als barris de garrulos són espanyolistes, ves quina sorpresa!
    Que potser no saps que l’espanyolisme és cosa de feixistes de classe alta i de xusma ignorant?
  6. En primer lloc et felicito, per que si vens d’un entorn castellanoparlant fins els 17 anys, deus haver hagut de fer un bon exercici de meditació respecte al país i la situació. En segon lloc si em permets et diré que suposo que els de l’ANC ja sabíeu el que podíeu trobar en aquests barris, jo visc a Llefià i la tònica és la mateixa, potser podràs trobar una mica més d’educació, però res més, en aquests barris la bonhomia dels polítics catalans en general i de l’esquerra  en particular els anys 70 i 80 va portar a aquesta situació, van fer massa subvenció a les expressions folklòriques dels llocs d’origen dels nou vinguts i molt poca pedagogia del lloc on s’havien establert. L’any 70 quan hi vaig arribar semblava que estaves en un barri d’Andalusia i/o altres llocs, però no a Catalunya, quan vaig visitar Andalusia  em va sorprendre, era molt diferent del que veia al meu barri, l’andalusisme era molt més fort a Catalunya que al lloc d’origen. Avui molts d’ells encara estan ancorats en el passat, amb la particularitat que allà són els catalans i aquí per pròpia voluntat són els andalusos i/o espanyols, no han fet cap transició i molts dels fills i nets estan també en la mateixa situació.  Aquesta situació és la mateixa per els vinguts d’altres indrets de l’Estat espanyol, però al meu barri hi predomina l’origen andalús. 

  7. no ens enganyem, els que criden “viva Espana” a Catalunya, i a més ho diuen emprenyats, sabem que tenen connotacions totalitaries (heretades del dictador)
  8. No esta malament, copsar una cosa que resulta evident (i no sé perquè això t’ha de sorpendre, doncs d’altra manera no sabries a què ni a quí t’enfrontes), que l’unionisme està fortament arrelat a l’estòmac i no al cervell. Tindrien altres televisions, tindrien altres radios i tindrien altres diaris….. Recordo quan a l’última campanya s’em va apropar una noieta de Ciudadanos (españoles residentes en la comunidad autónoma de régimen común a la que llaman Cataluña, por la gracia de la Ley y el congelador Constitucional, que es com avui es fan dir,  els falangistes) i em va donar un paperet preciós. L’hi vaig dir que era molt amable, pero que ja tenia clar a qui no tenia de votar. Jo, que volia conversa com tú, no la vaig tenir. Així que els que ho tenen a l’estomac, no cal pedre el temps. Es amb els abstencionistes joves, i la gent que fa corro i està disposada a parlar, on s’ha d’introduïr la questió.  Amb la carn de canó de intereconomia, amb aquesta dreta i amb aquesta esquerra estomacal, es una questió de resistència – per no dir els mecanismes que utiliza qualsevol estat – ,i no de convenciment. Crec que no es bo, mostrar-nos com no som. Únicament manca això, perque ens perdin el poc respecte que ens tenen, que es la manera de tractar als esclaus. Jo soc com soc i no m’adapto a la carn de canó falangista. I segur que així n’hi hauran que pensaran una mica.
  9. El dia que hi hagi referèndum (si aquest dia arriba) jo també votaré NO, i serà un “no” tranquil i raonat. Perquè d’aquests també n’hi ha i n’hi haurà. No em sembla bé convertir l’anècdota en categoria, perquè a mi els festivals de l’ANC no m’agraden gens. Tinc molts dubtes sobre aquesta organització tan opaca i tan poc assambleària (malgrat el nom, paradoxalment).

    Però més enllà de la nul·la simpatia que em desperta l’ANC, i més enllà de Badalona hi ha moltes persones a qui no ens agrada la idea dels independentistes. Ara se’m faria llarg (i segurament aquí no cal) exposar-ho, però per resumir-ho diré que em sembla un projecte buit, darrera del qual no hi ha res: encara ningú no ha xplicat què passa l’endemà de la independència (ni tan sols l’endemà del SI!).

    També em sembla oportú remarcar la incapacitat absoluta dels independentistes per generar simpaties o adhesions més enllà de les fronteres (actuals), i això hauria de ser un element a tenir en compte.

    Però en fi, em sento obligat a dir que hi ha moltes veus perfectament raonades i racionals que votaran NO tranquil·lament.

    Si algú té ganes de donar-hi un cop d’ull, deixo un petit exemple: pots mirar el blog “Esquerra sense fronteres”.

  10. Almenys, encara que fossin clarísima minoria, te n’has trobat de favorables o dubtosos amb possible tendència al Sí? Un 3, un 5, un 10%?

    La majoria de gent n’era reticent o simplement passava de llarg?

  11. A quí pot sorprendre? En aquells racóns on pot guanyar el PP o C’s no es pot esperar altra cosa que defensors d’un NO. Del NO que s’estil·la en aquestes formacións, un NO negatiu, de confrontació, de conflicte. On guanya el PP només hi ha la mort, i sinó que els ho preguntin als Valenciàns i als Balears, que allá de votant destructiu, fins i tot neo-feixista, també en van plens.
  12. La gent gran que va venir de joves al nostre país són els que més neguen la independència, oi ? Els seus fills i familiars arribats quan eren petits i sobretot els nascuts aquí, ja és diferent. Hem de concloure també que ho van passar molt malament, bé com tots els que no teníem un ral.
    El grup de gent Súmate ha començat a fer aquesta feina d’explicar a la gent gran per què Catalunya vol ser independent.
    Penso que hi han moltes experiències i anècdotes per explicar, però sí, en aquests barris és difícil, però la gent comença a entendre el per què.
    Continuarem ……

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!