CANIGÓ: Cosmopolitisme; oficialisme; catalanisme sentimental …

Març de 1964. La revista tracta de fer quelcom diferent i sostenible, periodísticament parlant. Les portades en són reflex. Hi ha una cura especial en palesar situacions, trobar equilibris i assolir aquiescències alhora que hom pica l’ullet quant a realitats o possibilitats negades nacionalment i política (…)

Obres d’art d’autors d’avantguarda; processons o imatgeria religiosa; prohoms del sanguinari franquisme; paisatges costabravencs d’una puresa i virginitat vellutades; imatges a color i de tons godardians, estridents i vius; blancs i negres crus i nítids; persones en primer pla; viles a vol d’ocell; tradicions eternitzades per la càmera; personatges estrangers… En fi, no n’hi ha pas més cera que la que crema i la revista, com a bona supervivent, ho amaneix tot: cosmopolitisme; art; tradició; tipisme; oficialisme, catalanisme sentimental …

 

En aquest número de març, en Francesc J. Gironella refereix que la “Côte Vermeille” és l’avantsala de la Costa Brava. Tu diràs!, no pas l’avantsala sinó el mateix país però usufructuat i esqueixat per una frontera i dos estats aliens –França i Espanya. Hom recull, així mateix, el “projecte de resolució de les converses d’economia europea a S’Agaró”, els quals obtenen l’adhesió, entre altres, de Salvador Millet i Bel i Rafael Gay de Montellà. Es demanen els signants si és possible el desenvolupament socioeconòmic sense el desenvolupament sociopolític, i si l’un i l’altre són viables sense canvis d’estructura i una adaptació a les noves institucions de l’Europa unida.

 

Aquest any, en Xavier Dalfo viurà una experiència única: una incursió en un altre mitjà de comunicació escrita. Circumstàncies de la vida fan que s’embarqui en el projecte d’una revista de televisió per a Catalunya i el conjunt d’Espanya. L’editor figuerenc registra al seu nom la capçalera de la nova publicació. Però qui hi posarà els diners serà en Silvio Galardi, redactor de PARÍS MATCH.

 

En Xavier tornarà a ensopegar en la mateixa pedra dos cops: no té carnet de periodista i no pot pas ser-ne director. Dalfó em reconeix que cometé un greu error en acceptar l’oferiment per figurar com a director del jove Francisco Daunis, periodista del diari SOLIDARIDAD NACIONAL.

 

Així doncs, el projecte es sustenta en una tríada. El cas és que ben aviat comencen els problemes. Aprofitant que en Dalfó és a Madrid per treure tots els permisos i complimentar el paperam i que hi ha pel mig el Nadal, Daunis es guanya la confiança de l’empresari i proposa que la redacció sigui a Barcelona, lloc on romandrien plegats ell i en Galardi, i que en Dalfó esdevingui representant oficial a Madrid.

 

Dalfó hi consent, provisionalment, fins a la culminació dels tràmits. Des d’allà controla la publicitat, la qual és exclusiva d’una empresa amb tres socis, un dels quals és el popular radiofonista Joaquin Soler Serrano. Mentrestant, i des de Barcelona, el director i el propietari de la nova revista TELE-GUIA ho maneguen tot. A Figueres, no ens oblidéssim pas de CANIGÓ, en Fernando Garrido Pallardó, dirigeix, per delegació, el mensual fundat per en Xavier.

 

Obtinguts els papers, Silvio li proposa a en Dalfó, tal com estava pensat, que romangui a Madrid. El nostre home hi diu que no i, per qüestions personals, marxa uns dies a París. El fet és aprofitat per l’amo de TELE-GUIA per acomiadar-lo amb l’excusa que s’ha absentat sense permís de la feina. Val a dir que en Dalfó té, en aquesta revista de televisió, el seu primer i únic contracte laboral de la seva vida.

 

La negativa d’en Xavier a quedar-se a Madrid és deguda a dos motius de pes: la distància l’allunya i desvincula, de fet, de CANIGÓ, i des d’allà es confirma el seu rol perifèric en la nova revista. Finalment, i després d’un estira i arronsa amb Silvio, ell i l’empresari assoleixen un acord econòmic: En Dalfó queda desvinculat de la publicació a canvi, i mentre visqui la revista, de la percepció de 5 cèntims per número, la qual cosa reporta al gironí entre 2.500 i 4.000 pessetes setmanals en concepte de drets per l’ús de la capçalera de la qual –recordem-m’ho- n’és titular únic. Una quantitat que va rebent, puntualment, al llarg de tot un any.

 

En Xavier Dalfó, fixa residència a Barcelona, hotel Dante, al carrer  Mallorca entre Casanovas i Muntaner. Aquell és, a més, el seu centre d’operacions on rep tot allò que fa referència a CANIGÓ. El moment és, fet i fet, important en un altre sentit: Xavier renuncia a continuar vinculat a la botiga familiar en profit de sa germana, assolint als 31 anys la segregació total respecte al negoci de casa. Al cap de l’any, dèiem, Silvio Galardi ven TELE-GUIA. En Dalfó, a condició de seguir rebent els emoluments estipulats, en cedeix al nou titular, MOVIRECORD, la capçalera.

 

Tot es desenvolupa correctament fins que el 1964, l’empresa suspèn la liquidació a en Dalfó de les quantitats acordades. El figuerenc contracta d’advocat l’amic Octavi Saltor, prohom de la Lliga Regionalista i home experimentat. Finalment, un acord resol el conflicte. L’editor de CANIGÓ percep, a partir d’ara, 3.000 pessetes mensuals i  5.000 més per eixugar el deute acumulat per l’impagament dels emoluments anteriors.


http://twitter.com/perermerono


CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *