Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Satisfactori resultat, el de l’aprovació de la declaració de sobirania per part del Parlament nacional. S’hauria pogut assolir un consens més ampli, sens dubte, però la situació, ara i aquí, és aquesta; no n’hi més certa que la que crema (…)
CiU. Units –per quan el divorci?, han fet pinya; a cap dels dos li convindria una trencadissa prematura. Esperem i desitgem que la força central catalana es mantingui, tant de bo, fins el final ben unida. Llàstima que amb Duran i Junqueras, el president no pugui exercir prou bé, prou fort, el seu necessari liderat.
ERC. Els republicans, per mèrits propis, en són els garants, del procés en marxa. Si el centredreta nacionalista afluixés patirien un correctiu seriós. D’altra banda, són el necessari contrapès al persistent Duran.
ICV-EUiA. Per interès i per patriotisme, la seva contribució ha estat capital. I cal agrair-los de tot cor aquest recolzament. ICV-EUiA és la líder i principal força de l’esquerra real, de l’esquerra de debò, i el seu decisiu pas promou la incorporació, ara sí, congratulations, de l’esquerra –sense l’esquerra, no hi ha victòria possible, quan la consulta. De tota manera, i per primer cop en molt de temps, pel retrovisor, ICV i EUiA albiren, a prop, una nova esquerra que nacionalment i en clau d’esquerres assoleix un atractiu força notable –la CUP, i això els pressiona per no fer cap mal pas que pagarien, religiosament, en forma de pèrdua de suports.
CUP. Llàstima l’opció adoptada pels cupaires. De tota manera, la història de rigidesa ideològica, teoricisme, de l’independentisme combatiu –herència genètica de la CUP, impedia sense pagar un preu alt en termes de divisió interna, una aposta més raonable i raonada. Cal donar per bona, per això mateix, el sí i les dues abstencions.
PP. Era d’esperar el seu radicalisme i la seva emprenyamenta. A més sobiranisme, menor rol per a la sucursal catalana dels Rajoy boys.
C’s. Creixent, tot cofois, Ciutadans s’ha radicalitzat de forma notable; van a per totes, els d’en Rivera. Són una força catalana, sense dependències externes, que tard o d’hora caldrà considerar per cicatritzar ferides i vertebrar millor la nació.
PSC. Vet aquí la tercera pota, ai! de l’unionisme. Com a membre fundador del PSC de Reventòs i Obiols, aquesta opció em sap molt greu. Segurament, tal com estan les coses (la pressió brutal del PSOE, el gruix del seu electorat és obrer i nascut fora de Catalunya, la inèrcia que s’arrossega després de molts anys manant…) no els quedava pas altre… Per primer cop des de 1992, l’aposta alterarà, produirà fractures, al socialisme català.
La revolució democràtica està en marxa i s’estan fent les coses prou bé. Quan culmini –tant si reeixim com si ensopeguem, res no serà igual. Moriran partits, en naixeran de nous, sorgiran nous agrupaments i reagrupaments… El centredreta, l’esquerra radical, el PSC, patiran sotracs, canvis, trencadisses.
Un procés tan seriós, tan transcendent, enmig d’un diluvi ultra neoliberal, produirà canvis, fissures, divisions… coses ben lògiques i naturals; estem construint un país nou per a tothom, amb l’ajut de totes i de tots. Ningú no hi ha de restar al marge, tothom hi és convidat. Sobirania? A tot vent.
http://twitter.com/perermerono
CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com diria la meva àvia: Se han pasado de castaño oscuro.
La meva opinió a: http://camidelscirerersflorits.blogspot.com.es