Pere Meroño

Mankell, situa, tot sovint, l’arrencada en un indret llunyà i a certa distància temporal del temps de narració predominant. L’acció, a l’ensems, es concentra en períodes curts de pocs dies, amb pauses, també, d’escassos jorns. Acció doncs, diferida en el temps, demorada en el seu desenvolupament.

En ocasions, es presenta successos ben diferents que, però, acaben confluint i trobant una arrel operativa, autoral, comuna. En d’altres, hi tenen inicis i desenvolupaments totalment diferents.

A “la falsa pista”, en Mankell engega, com hem dit, a la República Dominicana. I ho fa amb una mort per malaltia. A Suècia, la cosa pren altres característiques. Curt, és la mort violenta de diversos individus, mitjançant un cop de destral en el crani, amb l’extracció del cuir cabellut i, amb una acció complementària i final que en singularitza l’assassinat.

Wallander, policia honest, simpatitzant de la socialdemocràcia –prou que se’n plany, quan hi exercia com a tal, és un home organitzat, dotat d’un sisè sentit. De portentosa memòria. Capaç de retenir un nom, una dada, una imatge, que, gairebé sempre, hi brolla en un moment decisiu. Capital.

En el cas que ens ocupa no és capaç de “llegir” allò que la intuïció li indica, és per això que el llibre rep per títol “la falsa pista”. No importa, centenars de pàgines després que ens adonem de fets, i circumstàncies que resten ajornats, demorats, en Mankell ens els servirà en les darreres planes, estiregassant l’acció fins un període final gairebé d’infart.

Per a mi, modestament, Henning Mankell és el millor autor de novel·la negra viu, ara i aquí a Europa. I aquest llibre, el que en fa set d’un total de deu títols en la “sèrie Wallander”, n’és un exemple ben rodó.

. La falsa pista (Villospar, 1995). Henning Mankell (traduït del suec per Meritxell Salvany. 479 planes. labutxaca / Tusquets editores. Barcelona. 2012.

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans