Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

2 de desembre de 2012
0 comentaris

Procés sobiranista: conquerir grans majories

Efectivament, després del #25N tenim una fotografia més real, ampliada i actual del mapa polític català: l’electorat ha negat els poders “especials” sol·licitats pel líder del procés sobiranista Artur Mas, ha mig salvat –tot i la grossa derrota- el PSC, ha coronat ERC com a líder provisional del centreesquerra, ha fet ingressar en la cambra catalana la nova esquerra de la CUP, ha prescindit dels bons serveis de SI, ha fet pujar ICV-EUiA que, ho subratllem, ja no serà l’única ”esquerra d’esquerres” de la cambra catalana, un rol que la CUP li disputarà, esperem, amb intel·ligència, propostes i accions, i ens ha premiat a tots amb 500.000 nous votants, fent més participatiu i compartit el procés electoral i el destí nacional (…)

 

La majoria sobiranista (CDC, ERC, CUP) és curta però suficient. La majoria pro-referèndum és àmplia.

 

El president de la Generalitat, però, ha quedat tocat i afeblit, i amb ell CDC, principals motors del procés en curs. Caldrà, doncs, un Govern de coalició CiU-ERC, obert, també, a suports puntuals de la CUP, ICV-EUiA i PSC. El PP i C’s n’han de quedar, per raons super òbvies, fora del perímetre de forces pactants.

 

Convé tenir molt present, però, que aquest Govern és, objectivament, més feble i amb menys suport que l’anterior; això vol dir que tindrà més dificultats, moltes més per tirar endavant el seu programa, singularment; l’avenç sobiranista i la política d’austeritat.

 

Coincideixo amb Xavier Bosch, i Duran i Lleida, sobre el fet que s’ha mitificat el caràcter cent per cent independentista i representatiu de tot el país de la mani de l’11 de setembre. En aquest sentit, les forces sobiranistes han sobrevalorat aquell moviment, fet que confirma el resultat electoral del 25 de novembre. Això no obsta, per fer-ne cap renúncia ni per posar-hi el fre.

 

Sincerament, entre fer l’esprint –com demana ERC i me’n parlava l’altre dia en Vicent Partal, i acumular forces tot eixamplant els adeptes a un referèndum de difícil realització però de resultats encara més incerts, em fa més patxoca la segona; cal  acumular forces ara que Madrid i Duran s’han “unificat” i treballen plegats i fixar com a objectiu eixamplar la base del moviment. Si no hi ha cap raó de pes que ho justifiqui, les presses, en aquesta mena de processos no són pas bones conselleres.

 

Ara, toca governar sense fissures, amb franquesa, honestedat, lleialtat. Caldrà matisar i modular, també, el programa econòmic del Govern –tot fent més compartits el sacrificis inherents a la crisi.

 

Mas s’hauria de dedicar, principalment, a treballar per la consulta i per un sí aclaparador, explorant i cercant suports socials tant interns com internacionals –en això Jordi Pujol podria fer d’”ambaixador volant” de la causa catalana. El propi president, doncs, hauria d’assumir la cartera de política internacional en el nou equip governamental. Caldria una mena de conseller en cap amb per coordinar i liderar el dia a dia –penso en Ferran Mascarell.

 

En els mesos propers, en passaran moltes, de coses. Madrid mourà, ja l’ha mogut, fitxa: ofereix a Catalunya un finançament especial. Duran proclama que Unió defensa la unitat del poble de Catalunya i que cal parlar i negociar amb tots. Això vol dir, renuncia al sobiranisme, i evolució autonomista amb pacte amb Madrid.

 

Madrid acceptarà el referèndum però afegint-hi una pregunta: referida a un pacte fiscal o de finançament. Així, fracturarà el sobiranisme. Duran i Madrid “vestiran” adequadament la proposta perquè sigui “comprable” per una majoria de l’electorat. CiU, està claríssim, es trencarà amb el referèndum. Duran en votarà una cosa i CDC, espero, una altra.

 

Senyores  i senyors, està en marxa l’operació Baviera: de tot plegat en sortirà, si guanya seguir agenollat sota Espanya, un nou partit de centredreta nucleat per Unió (Unió, al seu torn, es dividirà entre una majoria duranista i una minoria que marxarà cap a CDC; així mateix el subgrup d’UDC al Parlament es separarà en dos blocs semblants en mida). Aquest partit absorbirà al PP i altres col·lectius, i quedarà articulat, estatalment, amb el PP, qui en dissoldrà el PP català. És el mateix que a Alemanya, van fer CDU de Merkel, i CSU de Baviera, i que a Nafarroa van fer PP i UPN fins que es trencà l’associació. És un enorme repte que posa en joc, també i molt especialment, el resultat del referèndum i la supervivència de Convergència Democràtica de Catalunya; és per això que cal tocar a somatent.

 

Duran vol ser el líder del nou centredreta catalanista. En té capacitats i aptituds provadament contrastades. Es ambiciós, competent, llest, astut, murri… ho té gairebé tot –jo, ho confesso, n’admiro les seves múltiples capacitats.

 

Aquesta és l’oportunitat de la seva vida. Fa decennis que hi treballa. Unió i Duran volen ser el centre ampli polític de la Catalunya futura. Un partit mòbil, que el mateix pot pactar com els socialistes o amb el nou grup conservador que podria sortir a la dreta o amb restes del PP.

 

Duran, no és pas independentista –no ho ha estat mai. I té dret i legítimitat per iniciar i bastir aquesta operació.

 

És per tot això que cal prémer l’accelerador de forma progressiva i mesurada. El nou Govern ha d’eixamplar suport parlamentari i sobretot social, tot cercant, intensament, complicitats nacionals i internacionals sota el liderat del president Mas. En aquest sentit, i interiorment, cal que festegi els territoris i sectors “Unió”, mirant d’incorporar els moderats que abandonaren CiU a les eleccions del 25N –uns 100.000 electors. Territorialment, caldrà fer tasca missionera als cinturons de Barcelona, Tarragona. També, és imprescindible obrir al consens el moviment obrer organitzat –UGT i CCOO, consens que és concretaria en concessions i mesures de política econòmica i en rectificacions en matèria d’acomiadaments –prou, sisplau i de retallades en la Generalitat… I la victòria estarà en guanyar-se als moderats politícament, a la ciutadania nascuda fora de Catalunya, als que no parlen català. I entre els moderats, una figura que podria ajudar i molt és en Manuel Milián Mestre, fundador d’AP i amb posicions molt catalanistes.

 

Conclusió: és hora de fer les coses bé, avançant com ho fa un escalador: pujar i assegurar, pujar i assegurar i alhora. Si Madrid accepta el referèndum i el lidera –sobre la base de l’aliança duranista i madrilenya, no es podran evitar dues preguntes (estat català o pacte de finançament). Senyors, senyores, hi torno: toca somatent.

 

http://twitter.com/perermerono

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!