Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

18 d'octubre de 2011
0 comentaris

El meu amic Epifani de Fortuny i de Salázar, baró d?Esponellà

Jo era a penes un ganàpia amb fam de cultura, coneixences, aventures. El camp de la història, de l’arqueologia, m’interessaren d’allò més. Primerament, vaig participar en una iniciativa de TVE anomenada “Misión Rescate”, que fomentava la descoberta i valorització de patrimoni; després em vaig vincular al Museu de Badalona, bo i participant en excavacions de la ciutat romana Baetulo (…)

Excavacions –aviam si me’n recordo-, a Can Plans, al c. Barcelona (Dalt la Vila), el solar del BBVA, entre l’avinguda Francesc Layret i la Via Augusta, el pati de l’Escola Jungfrau.

 

Al Museu de Badalona, vaig fer de guia, voluntari, de les termes romanes. Els diumenges acompanyava –amb 13/14 anys- turistes, curiosos tot mostrant-los-hi. També els hi feia cinc cèntims sobre el passat romà de la meva ciutat d’adopció a la que, hi torno, m’estimo més que la meva ciutat de naixença, Barcelona …

 

En un viatge organitzat del Museu –que pretenia atansar la realitat de les masiess de Canyet, el Castell de Godmar, el Turó d’en Boscà –on hi ha la ciutat ibèrica de, Baitolo, futura Badalona-, vaig anar a petar a Can Sentromà. Va ser una descoberta sensacional, inenarrable, brutal.

 

El cas és que vaig deixar el Museu, i durant 3 anys, no hi havia dissabte, i fins i tot dissabte i diumenge, que passés unes hores allà dalt, a Tiana, descobrint la bellesa múltiple de la masia –originada a primeries del segle XII-XIII, les seves diverses superposicions, la vila romana, l’arxiu medieval –un dels arxius privats més importants de la nació catalana-, la immensa biblioteca… i, sobretot sobretot, la persona del senyor baró d’Esponellà.

 

Jo tenia 14 anys, ell 75, i entre nosaltres es va produir una confluència natural d’interessos, de converses, de temes. Alguns, fins i tot, em titllaren de “secretari” del baró. El cert és que vaig ser una mena d’acompanyant perpetu, tot participant de les seves històries, els seus relats, les seves vivències.

 

Ara, un llibre meravellòs –i fa unes setmanes, la conversa amb una amiga- me l’ha fet més present. La política, en 1976 –la gran passió de la meva vida-, m’allunyà de Sentromà, i del senyor d’aquell paratge. No el vaig tornar a veure més, des d’aleshores, i a les acaballes dels 80 va morir tot fregant els 90 anys.

 

Ell no hi és, però el recordo com un gran amic, i el responsable de què la meva fam de cultura, d’història, de vida, tingués un pou i un recer cert, segur i durador. La seva biblioteca em va subjugar i a partir d’aquell moment, els llibres no m’han deixat d’acompanyar ni un sol dia de la meva vida.

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!