Non hai noite tan longa (Agustín Fernández Paz)

Se’n va anar del poble, sense haver-ne assolit encara la vintena. Són pare havia patit els darrers anys de la seva existència, estroncada per mil i un sofriments, una situació d’una rotunda injustícia, d’aquelles que clamen el cel. Ara, el traspàs de sa mare, li obliga a deixar París i tornar a Monteverde (…)

El cert és que, peti qui peti, no tenia pas intenció de retornar mai més. El record. El pes feixuc de la infàmia. La seva nova vida amb dona i dues filles… li ratificaven que el seu lloc era allà, a la gran capital francesa, no pas en una Galicia que, malgrat la democràcia, palesava els seus lligams amb el conservadorisme més ranci, a l’immobilisme suïcida, on hi campen pertot la genuflexió i l’acriticisme.


Presa la decisió, una misteriosa trobada posa damunt de la taula que té una gran asignatura pendent amb el seu pare i amb la seva gent. Que, anar a l’enterro és el mínim que hi pot fer. Aviat, però, conclourà que amb això no n’hi ha ben bé prou.


Memòria. Oblit. Família. Comptes pendents. Franquisme. Restitució moral. Venjança. Justícia… es donen de la mà en aquesta magnífica novel.la de l’escriptor de Vilalba. El seu gallec llisca suau, genuí, autèntic, en una narració enormement llegidora, viva, i emotiva.


Un bon llibre.

Non hai noite tan longa. Agustín Fernández Paz. 268 planes. 2a edició. Xerais. Vigo. 2011.


http://twitter.com/perermerono

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *