Austeritat per garantir l?estat de benestar (i 2)

La situació econòmica, la crisi, és greu. L’atur és força important. A banda d’altres consideracions, hem tirat, tots plegats, massa del crèdit per finançar un nivell de vida que no s’adïu a la nostra capacitat de producció de bens i serveis, i que l’espoli fiscal que patim com a nació, com a societat, ens impedeix de situar-nos allà on caldria.  De tota manera, no serà amb involucions o paràlisi com ens en sortirem: cal avançar cap a un nou model productiu de futur, més just i viable, més sostenible (…)

És per això que cal propiciar mesures –a tots els nivells de l’administració, que garanteixin el retorn dels crèdits i permetin la sortida de la crisi amb el mínim cost possible i el màxim benefici en termes de sanejament, de reducció de despeses injustificades, de reorientació i consolidació l’estat de benestar.

 

Els ajuntaments, per exemple, fan un 25% de la despesa en bens i serveis dels quals no en són competents; l’estat autonòmic ha permès el desenvolupament del municipalisme i de l’autonomia, el creixement del pes d’aquestes dos nivells de l’administració, sense que el propi estat, en paral·lel, n’hagi minvat, ben al contrari, el seu nivell de despesa, la seva grandària i s’esdevenen greus i inacceptables duplicitats.

 

A mi, modestament, se m’acudeixen algunes mesures en termes de polítiques públiques.

 

. Diputacions. Cal articular mecanismes que permetin la transferència de recursos humans, materials –via convenis, traspàs de la gestió de serveis, cogestió, consorcis…- de les diputacions cap els ajuntaments i cap a la Generalitat.

 

. Policia. Cal anar a un sol cos policial a Catalunya. Les policies locals i els mossos d’esquadra han de confluir en un sol cos sota una doble dependència o comandament públic que s’ha d’establir entre ajuntaments i Generalitat. D’aquesta manera, guanyarem en coordinació, estalviarem despesa, i farem un millor servei.

 

. Evitar despeses innecessàries. Exemples com el transport públic de franc, les vacances subvencionades, els medicaments gratuïts, a la gent gran, no ens els podem permetre. Cal partir de les rendes de les persones, atès que no tothom percep la mateixa quantia en les pensions. També passa, a Barcelona, amb la tarja del transport per a menors, on s’ha d’aplicar un criteri que discrimini en favor de les rendes més baixes, i sense subvencionar-ne les benestants o més altes. Tres quarts del mateix en determinats serveis –ensenyament, sanitat …- on cal anar cap a sistemes de copagament en determinats supòsits de despesa sumptuària o poc justificada i excessiva, o d’increment de taxes que cal retornar en forma de gratuïtat universal dins d’una cartera bàsica de serveis, i de gratuïtat relativa o copagament en una altra cartera de serveis.

 

N’hi ha molts exemples on podem gestionar millor gastant menys i més bé. El principi d’austeritat, de mesura, de contenció ha de guiar, ara i sempre, totes les actuacions; d’aquesta manera estarem preparats per afrontar situacions difícils. Se’n poden fer, al sector públic, canvis, reformes, modulacions, sacrificis, n’hi ha, però, un límit que cal respectar: l’estabilitat de les seves plantilles. El manteniment dels llocs de treball.

 

Estic convençut que entre els plantejaments neoliberals i els irrealistes de no a cap reforma, hi ha un camí assenyat que tot defensant allò bàsic, ens permetrà de sortir de la crisi més austers, més madurs, més enfortits.

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *