Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

26 d'abril de 2011
0 comentaris

Ara toca austeritat, estalvi (ho va dir en Berlinguer) -1-

Durant els anys 80, Itàlia va patir una aguda crisi econòmica. Mentre el partit governant, la Democràcia Cristiana, i els seus socis del PSI, amagaven el cap sota l’ala, el líder comunista Enrico Berlinguer (sard d’origen català) va fer una proposta nacional: un pla d’austeritat, de contenció de la despesa, d’estalvi. El secretari del PCI tornava a sorprendre: per primer cop, l’esquerra no es posava a la defensiva, sinó a l’ofensiva, amb propostes de futur; per tirar endavant (…)

La seva proposta es convertí en un llibre que va editar Avance, “Austeridad”, es titulava, i n’era autor el propi Berlinguer, amb pròleg de Julio Segura, cervell econòmic del PCE i anys a venir governador del Banc d’Espanya.

 

L’altre element on Berlinguer va destacar, parlem de sorpreses, en situar com a eix de la seva política, no pas la defensa d’una classe social, d’un sector de la societat, sinó del conjunt, bo i cercant l’interès nacional. És per això que el comunisme italià es definia com un partit de classe i nacional.

 

Vivim, és prou sabut, moments difícils: una devastadora crisi financera, un país –el nostre, i, ep, els altres!- que ha viscut per sobre dels seus recursos, que s’ha finançat els darrers anys amb diner prestat per la banca local i que aquesta, en no tenir-ne prou cabals, n’ha sol·licitat crèdit a l’exterior. I el diner prestat s’ha de retornar. I a més, ja no ens en donen crèdit, i cal gastar l’equivalent amb el que hi ingressem no pas més.

 

I això, cal explicar-ho dia sí dia també sense descans. Posant-hi els números damunt la taula. Amb transparència, i sinceritat. I amb un pla coherent, flexible, d’estalvi, d’austeritat, amb un suport parlamentari i social prou ampli, amb bones pràctiques –no n’és pas una de bona, baixar-ne la tributació a gent adinerada.

 

I sorprèn que malgrat una lloable voluntat d’agafar el toro per les banyes, el govern català no hagi tingut la prudència, la capacitat pedagògica, de fer les coses altrament. I ara, a més, s’anuncien –una mesura inadmissible- acomiadaments al sector públic català.

 

N’hi ha qui, des de l’oposició, brama que els nacionalistes de CiU volen desmuntar el nostre esquifit estat de benestar,. I que s’estan convertint en el “partit” dels acomiadaments. Vull creure que no, que no és pas això, el que hi fan, que ara toca generar estalvis, i ser austers i això va en la línia correcta, però la forma d’actuar, potinera i apressada, pot convèncer molta gent que les crítiques són certes. I, a més, i per si de cas, caldrà esperonar i anar a manifestacions, vagues, i etcètera, per tal d’assolir sortides pactades, assumibles, duradores, a la greu situació econòmica.

 

I algú o alguns pensaran, legítimament, que cal parar-los els peus, ara que vénen eleccions.

 

Penso que podrien aprendre d’Enrico Berlinguer i dels comunistes italians. També penso que, massa sovint, com en diuen a Itàlia, als polítics els “manca finezza”.

 

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!