Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
?CANIGÓ els fèiem nosa, però vam aguantar trenta anys?
“… La revista Canigó necessitava ampliar els límits locals, quan ja s’havia catalanitzat gairebé del tot, el 1971 havia passat de ser una revista mensual a ser un setmanari d’informació general, i el 1973 decidim fer el salt a Barcelona per esdevenir una revista d’àmbit nacional, sense renunciar a les arrels. Les dificultats que havíem tingut a Figueres es van incrementar en l’etapa barcelonina. La revista cada vegada era més compromesa amb una línia clarament independentista” (…)
La redacció era al carrer Urgell de Barcelona?
La redacció era al nostre domicili familiar, a prop del Diari de Barcelona, des d’on alguns periodistes, quan acabaven la jornada laboral, portaven les seves col·laboracions a Canigó. Recordo Antoni Reig, Josep Maria Orta o Trallero. Sort que molts col·laboradors treballaven desinteressadament. Nosaltres passàvem una situació precària, no teníem suports ni ajudes oficials ni de cap altra mena.
Mai cap?
Sí, de Jordi Pujol, quan encara era a Banca Catalana. Però no va ser una ajuda desinteressada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig publicar el primer article justament a Canigó el 8 de juny de 1974(http://www.albertvila.cat/articles/1974_1975.htm). Es titulava ‘Reflexions sobre el nou Portugal’ i tot i que formalment parlava de la naixent democràcia a Portugal, en realitat en parlava amb un referent intencional cap al nostre país (una manera d’escriure molt sovintejada a l’època, i que potser avui no es copsa prou bé). I, és clar, s’entenia tot. Recordo que la Isabel-Clara em va dir que la policia havia anat a pregunar que qui era jo: una de les moltes vegades que, com diu en Xavier Dalfó, els van anar a amoinar.
Però ves, fins a cert punt – només fins a cert punt – ens vam sortir amb la nostra, i Canigó va durar molt més que el règim franquista.