Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Poseu-me les ulleres (basat en la vida i l?obra de Vicent Andrés Estellés)
Si reitero que el meu poeta de capçalera és el gegant de Burjassot. Que n’he llegit la seva obra completa editada per 3 i 4. Que m’agrada la seva senzillesa expressiva, la sinceritat i espontaneïtat quan parla de sexe, de l’horta, de la gent. La seva arrel popular i expressió directa i franca, és inevitable que, per poc que pogués, anés a veure aquesta obra teatral que li és dedicada. Més encara quan hi pren part el gran Miquel Gil, un dels meus cantants de referència. Fa uns minuts, doncs, que hi he anat (…)
Efectivament, l’hora i mitja de bon teatre, ha estat un bany d’Estellés. Viure i reviure la seva personalitat, la seva parla, la València i el País Valencià que va conèixer.
L’actor que l’interpreta ho fa molt bé. Fora del magí calb, però –i això que diré no en té cap, d’importància, és massa alta –Vicent Andrés era baixet; prim –Estellés era rodanxó. La resta, igualet que l’original.
L’acció és desenvolupa en un espai únic: un bar. I arrenca amb un escriptor que vol entrevistar el gran poeta per tal d’escriure’n alguna cosa. Hi són allà, doncs, la propietària-cambrera, l’entrevistador, un músic amic d’Estellés, i en Vicent Andrés. L’escriptor s’inventa una mena de joc per tal d’aconseguir la màxima sinceritat del seu interlocutor: que la cambrera silencïi la seva presència, mentre ell es limita, amb una gravadora amagada, a deixar-ne constància dels mots i converses.
El desenvolupament es va modificant tot seguint les sortides i entrades del poeta -per anar a pixar, diu. També se sobreposen filmacions que parlen d’ell, per part de familiar -la filla, el fill, escriptors, intel.lectuals. Tot puntejant, a més, per les cançons i la guitarra d’en Miquel Gil.
Aconseguint, tot plegat, un aire de proximitat, de gran familiaritat que ajuda a escoltar la veu del poeta tot enraonant d’allò diví i d’allò humà.
Hi desfilen per l’obra, la seva xerrameca i sociabilitat; el delit gairebé incontrolable pel sexe i per les dones; el pare; la mort violenta de l’avi; la duríssima postguerra; Las Provincias; un país, el seu –el nostre, n’afegiria jo, que no se’n surt, que fa voltes i més voltes, com els ruquets, a la sínia, i que, per no avançar, hi recula. També hi surten esments escadussers a Manuel Sanchis Guarner i a en Joan Fuster.
No hi surten, i m’hauria abellit prou, la seva militància comunista al Partit Comunista del País Valencià-PCPV, i a Comissions Obreres.
En síntesi, una bona manera de viure Estellés i de recordar-lo, per aquells que el coneixem prou bé, una descoberta, pels qui en tinguin l’ocasió de visitar-lo gràcies a aquesta obra.
. Poseu-me les ulleres (basat en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés. Dir. Pep Tosar. Amb: Pilar Almeria, Isabel Anyó Andrés, Miquel Gil, Enriz Juezas, Joan Peris. Música en directe: Miquel Gil.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!