Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Per tots aquells que seguim el sindicalisme, i els moviments socials en general –tan aquí com a fora, el Sindicat d’Obrers del Camp, d’Andalusia, ha estat una mica la perla de la corona. I ho ha estat pel seu radicalisme –en el bon sentit del terme d’anar a l’arrel de les coses, per l’adaptació al terreny, per les lluites fermes i imaginatives, per la combativitat, perquè representen el bo i el millor de la tradició d’esquerres, al costat sempre de la seva gent, i en defensa del seu país: Andalusia. Un llibre, en fa un retrat crític, pròxim, realista (…)
El SOC va venir precedit de la creació un any abans, en 1975, de lesComisiones Jornaleras-CC.JJ., una proposta social i sindical que se separà de comissions obreres, i que fou impulsada pel Partit del Treball-PTE, formació comunista i maoista escindida del PSUC en 1967 i, posteriorment, del PCE –i prou forta a Catalunya, Andalusia…
L’escissió va prendre, inicialment, el nom de grup “Unidad” –per la denominació del butlletí del comitè provincial de Barcelona del PSUC, i es concretà en 1969 amb la creació del PCE internacional, un cop un nucli de persones que fundaria el mateix any Bandera Roja, se’n va separar. La llavor de la divisió s’escamparia, ràpidament, a les Balears –a través d’obrers catalans, Madrid, i Andalusia. El 1973, el PCE-i adoptaria el nom de Partido del Trabajo de España-PTE. El PTE ha estat l’organització d’esquerra revolucionària més forta i implantada d’Espanya entre 1974 i 1980.
El cas és que al cap de poc, el SOC tenia arrelament en 60 pobles i viles, de totes les províncies, tret d’Almeria, i uns 10.000 afiliats. De seguit, es va implicar en el sindicat estatal que fa crear el PTE –quan la trencadissa de CCOO durant el congrés fet a Barcelona en 1976- tot infantant la Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors-CSUT, de la que en fou membre actiu.
La força del SOC va venir de la seva proximitat als camperols, de les formes de lluita –sempre pacífiques, basades en la no-violència, del seu caràcter reivindicatiu sustentat en propostes alternatives, de la seva fermesa i combativitat però també de la voluntat sempre present de negociació i de pacte.
Tot i que el PTE (molt fort a Andalusia, d’on venia el seu líder estatal: Eladio García Castro –de sobrenom Ramon Lobato- natural de Cádiz), hi jugà un rol destacat, també cal tenir present la tasca evangelitzadora d’una colla de capellans proletaritzats i força implantats en pobles de la serralada sud sevillana, alguns d’elles foren membres de l’executiu del SOC i també secretaris generals del sindicat. Finalment, els corrents anarquistes, de la CNT, molt arrelats històricament el migdia peninsular, empeltats, ara, al SOC, per emigrants andalusos residents a Catalunya.
Cal fer remarca, així mateix, del caràcter assembleari, d’acció directa i mesurada, poc amic d’aparells i alliberats, no burocràtic, del sindicalisme practicat pel SOC. Un viu exemple de què un altre sindicalisme –més proper, més escoltador, més obedient, més lliure- és possible.
El llibre “Los orígenes del S.O.C.”, és un esglaó d’un treball més ampli i aprofundit. Es tracta, doncs, d’una introducció centrada en el moment fundacional -1975-1977. Ben plantejat, ben resolt.
Voldria destacar, finalment, el telegrama que va enviar el SOC quan la mort del president xinès i líder del Partit Comunista, Mao Tse-Tung.
. “Los orígenes del SOC (De las comisiones de jornaleros al I Congreso del Sindicato de Obreros del Campo de Andalucía) 1975-1977”. Luis Ocaña Escolar. 145 planes. Atrapasueños Editorial. Sevilla. 2006.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!