El senyor Alzheimer viatja en tren

Agafo el tren per anar cap a Arenys de Mar per visitar ma mare, malalta d’Alzheimer en estat força avançat. En seure al vagó, un senyor d’uns 70 anys em demana si el comboi hi va a Llagostera. No, que li dic. Al cap d’uns minuts, se n’adona que no és cap a Llagostera que hi va sinó cap a Llavaneres (…)

El senyor, desorientat, nerviós, dubitatiu, amb una bossa a la mà, em pregunta i em tornarà preguntar si el tren hi va a Llavaneres, si hi falta gaire. Talment com si no se’n recordés del que li he dit uns minuts o segons abans.

 

L’home es regira nerviós a la cadira, cercant els meus ulls per trobar seguretat. Hem de baixar a Mataró, hi ha hagut demora en el trajecte del tren que té per final Maçanet. El duc, gairebé de bracet, fins a l’andana correcta i m’asseguro que baixi a la propera estació.

 

El senyor no està pas desorientat, i el problema seu no és, com diu, que és el primer cop que hi va, el senyor és malalt d’Alzheimer; en té tots els símptomes.

 

La pregunta és si hi té família. Si saben de la malaltia del seu progenitor. Si hi estan fent res per tenir-ne cura.

 

L’Alzheimer ens sotja i ens empaita –la seva sentència de mort cerebral inapel·lable, el cervell desconnectat del cos, caòtic i descontrolat-, i també viatja en tren, en un dia frescot i amb sol lluent, amb la mar plana i neta quan faig peu a Sinera.

 

És una tragèdia en marxa.

 

Josep Pallach 1920/1977

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *