Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
A totes o a la majoria de les residències d’avis tenen una secció, departament, o unitat, on hi acullen els que es troben en una situació més difícil des d’un punt de vista mental. J. s’hi està al seu centre del poble costaner. En són 18, les persones. Disset dones i un home -diuen que els homes s’apaguen abans. De dia, segons situacions, hi romanen segregats de la resta d’àvies i avis, i al llarg de diferents moments, i a la nit, hi tornen a la seva cambra per descansar o dormir (…)
Una part d’ells i elles hi tenen alzheimer. Altres són posseïdors de demències de diversa mena.
N’hi ha dues senyores, comencem per elles, que a penes piulen, sempre entotsolades i parlant poquet.
Una altra és una antiga infermera d’un hospital barceloní que, periòdicament, s’aixeca i, passet a passet, recorre la sala o va a dir-li alguna cosa a la cuidadora.
Altra, hi fa tres quarts del mateix. S’hi passeja per allà o bé surt al pati. És peruana, em penso, de caràcter afable i atenta, per bé que, a estones, hi emergeix una voluntat ben explícita.
Quan hi sent alguna petició d’una altra resident, sempre demana el mateix, una altra.
Per expressar-se, la senyora V. pica de mans bo i reclamant atenció.
X. plora ara sí, ara també. I la forma de tranquil·litzar-la consisteix a deixar-li unes tovalles per tal que les endreci.
L’únic senyor, va a temporades, crida en veu alta per reclamar bé atenció, bé que li facin alguna cosa.
En això de captar l’atenció, l’ha substituït la senyora P. recentment ingressada, qui no para d’interpel·lar, o cridar el marit, algun familiar proper, en to imperatiu, amb frases i mots inconnexes, i amb una pèrdua molt evident de vocabulari, marit o familiar que tracta com si hi fos aquí mateix, per indicar-li, com suposem que hi feia a casa seva, que faci o deixi de fer alguna cosa concreta.
Totes les senyores són lligades a la cadira amb un cinturó, la raó és que la majoria o gairebé totes, tenen problemes greus de mobilitat o han perdut l’hàbit o la memòria de com es camina i podrien ensopegar i prendre mal. La senyora W. passa les hores mirant de desempallegar-se del seu cinturó.
J. sota els efectes d’un atac de feridura recent que li ha deixat el cos paralitzat al 50 per cent, ha de canviar contínuament de posició per suportar millor el dolor, i refusa la major part del menjar. Sempre que la cuidadora li diu res, agraeix, amablement, el comentari o l’atenció.
Heus aquí les senyores de la ‘unitat’. Són senyores ja grans, cap per sota dels 60, la més vella va morir fa poc –en tenia 92, amb demències, hi són soles i ben ateses, i passen els seus dies darrers en aquesta comunitat de dolor i patiment, d’oblit i desmemòria. Cada una amb el seu problema particular, amb visites més o menys sovintejades dels familiars més pròxims o llunyans, que, com passa a vegades, de pròxims no en tenen i hi venen veïns o antics companys de feina. Tram final de vida, coronada per malalties que els hi ha fet perdre del cap, cap, però –ho tinc comprovat, que hi retorna, en forma de guspires, a estones i moments, tot fent un comentari, dient un mot, fent un gest, adreçant una mirada, emetent un so en aparença indesxifrable però clar i entenedor que fa palès que el cap, que el cervell, malda per emetre senyals de bon funcionament a pesar de la seva cruel condemna a una extinció que hi és propera i definitiva. A una mort cerebral inapel·lable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!