Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Luchas internas en Comisiones Obreras (José Antonio Díaz)
De ben jovenet, sempre m’interessà la història. De fet, des de llavors, tothora, i amb menor o major intensitat, n’he llegit. És per això que els meus llibres són narracions, històries, assaigs, a partir d’una certa metodologia en l’ús de fonts, el diàleg entre documentació i protagonistes, la confrontació de dades i recursos diversos i un fil, precisament, històric (…)
Partint d’això, sospito de les històries coherents, tancades, rodones. On tot hi lliga. I faig tot el que puc per esqueixa aquest esquema. Per trobar espais buits. Per localitzar escletxes. Per treure a la llum contradiccions. Per enderrocar mites i blasmes sense solta ni volta.
El llibre que breument esmentaré hi té totes les virtuts del que a mi m’agrada. De la fita que tracto d’obtenir quan escrit –pura i dura barreja de nocions històriques i voluntat d’explicació, narració i síntesi periodística.
El llibre, el títol és ben clar, una història de Comissions Obreres. Més encara, el llibre és l’”altra” història de Comissions Obreres. La història no oficial. La història feta pels perdedors. Pels foragitats. Pels silenciats. Pels negligits. La història dels altres.
La història de Comissions Obreres és la narració d’una construcció reeixida. És una història rodona. Sense escletxes. Traçada i feta pels guanyadors.
Comissions, al principi, és un moviment sindical d’una pluralitat extraordinària i que neix de forma i manera espontània. Sense padrins. En solitud. En silenci. A les mines asturianes. Durant els anys 60 s’escampa. En això hi té molt a veure el PSUC, el PCE, però també, sectors cristians de bases, les JOC, l’ACO, la HOAC; falangistes crítics amb el règim; nacionalistes catalans i bascos; socialistes; comunistes de tota gamma i color …
Al llarg de bona part dels anys 60, Comissions és senyorejada pel PSUC-PCE. Al final de la dècada, hi brolla una nova avantguarda obrera, gent jove, molt polititzada, que no combrega amb rodes de molins. Gent que vol fer la seva. Que no accepta ordres ni orientacions superiors. Que vol construir el propi destí amb la pròpia experiència.
Des de finals dels 60 fins gairebé la mort del dictador feixista, hi mana, sobretot, aquesta avantguarda. Les més importants. Les més potents lluites, són dirigides per sectors assemblearis, per obrers combatius, per treballadors que hi simpatitzen amb els principis de l’autonomia obrera, del consellisme.
José Antonio Díaz Valcárcel, membre del front obrer del FOC, intel·lectual i dirigent sindical, apòstol de l’autonomia obrera -amb el gran Manuel Murcia, líder de la llegendària vaga de la Harry Walker, ens serveix, de manera clara i sintètica, l’”altra” història de l’”altra” moviment obrer. El llibre hi conté dues parts, una petita síntesi dels principals trets d’aquest jove moviment, i molt centrat al cap i casal, i una segona amb abundant i ben escollida documentació acreditativa, i plural, de les posicions que hi eren en joc.
Díaz. Home de lleis. Fill de jutge. Intel·lectual. Capellà obrer. Treballador de la PEGASO. Dirigent sindical d’Edicions Bruguera. Fundador del grup ¿Qué hacer?., dels “Círculos de Formación de Cuadros”, de les Plataformes d’Empresa –més tard anomenades Plataformes Anticapitalistes; del Grups Obrers Autònoms-GOA, dirigent de la CNT, de la CGT…
Un consell, si voleu saber més coses del moviment obrer, us cal conèixer la visió de José Antonio Díaz. Us cal saber qui era Manuel Murcia. N’heu de trobar papers sobre les lluites de la HARRY WALKER, BLANSOL, JURESA, ROCA … I, esclar, us cal llegir, estudiar, treballar aquest text de Díaz.
. Luchas internas en Comisiones Obreras en Barcelona 1964-1970. José Antonio Díaz. Editorial Bruguera. Barcelona. 1977.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Pere,
La casualitat ha fet que trobi en el teu blog informació interessant sobre el llibre que estic fent. Una antologia de textos crítics amb la Transició publicats a Cuadernos de Ruedo Ibérico. Reprodueixo “La clase obrera frente al capital”, de CRI, 1979. Tot just avui he parlat amb Santiago López Petit que m’hi ha donat unes quantes pistes.
Apassionant, tot plegat.
Salutacions des de l’arqueologia de la Transició,
Xavier