Temps d?estiu (J. M. Coetzee)

“Em Coetzee tampoc no hauria acabat en una cel.la de presó. No era cap militant. La seva política era massa idealista, massa utòpica per això. De fet, ell no era gens polític. Es mirava la política per sobre de l’espatlla. No li agradaven els escriptors polítics, els escriptors que defensaven un programa polític. En canvi, va publicar algun comentari bastant esquerranós a la dècada de 1970. penso en els assaigs  sobre Alex la Guma, per exemple. Mirava La Guma amb bons ulls, i La Guma era comunista” (…)

El nou llibre publicat aquí del gran J.M. Coetzee tracta de com un jove biògraf feineja sobre el difunt escriptor John Coetzee. En concret, vol centrar-se en els anys 1972 i 1977.


De manera, que Coetzee parla sobre Coetzee. ¿Tot Coetzee? ¿El Coetzee autèntic, de debò? Sí i no. O, potser, no i sí. De fet, parla d’un Coetzee que hi retira una mica, bastant, molt, segons que es miri, sobre l’escriptor sud-africà nacionalitzat australià. En el llibre –¿avis per a navegants o simple juguesca?- se’ns diu, Coetzee ens diu, que no els creguem pas, que és un “ficcionaire”, que tot hi és ficció, en la seva obra, volent dir que res no és veritat.


El cas és que tenim el jove biògraf –centrat, llest, potser un xic setciències-, i la seva odissea de testimonis arreu del globus -… una amant, una cosina, la mare d’una alumna a qui hi donava classes d’anglès, una professora amb qui tingué una història, un professor amb qui competí per una plaça i amb qui hi féu amistat …-. També, al principi i al final, s’acompanya un quadern de notes del difunt, malaguanyat, John M. Coetzee.


El llibre és una meravella que et fa ballar el cap, que t’endinsa dins d’un laberint espès i frondós. Coetzee et caça, t’enxampa, t’agarra del coll i no et deixa. Ell narra per la boca de tots, fa de biògraf –¿o potser són heterònims pessoanians?- i tu, amb la llengua a fora, enlluernat, mort de com t’ha agafat això, vas seguir les pistes i, vulguis o no, contrastes allò que saps de Coetzee –que diuen els diaris, els seus llibres- amb allò altre que expliquen els diversos testimonis.


Mai ningú, sigui o no en ficció, havia retratat tan cruament, amb tanta duresa, amb tanta ràbia, com aquest Coetzee a l’altre Coetzee. Mai. És tan dur, tot plegat, que després d’una certa mania li agafes molta tendresa, infinita comprensió, a aquest escriptor tan grapejat, tan blasmat –el físic, la seva concepció de la vida, el seu egoisme, la seva vida, la seva obra.


A més, i això m’ha robat el cor, el llibre està salpebrat per mots i frases en afrikaans, frases i mots que, com passa en totes les llengües, duen, inherent, tota una visió del món i de la vida segons aquells holandesos ferrenys i capsigranys (curiós com sóc, he trobat una excusa excel·lent per cercar i llegir una història de Sud-àfrica -ja us en faré cinc cèntims).


Singular, bo, amb voluntat d’inventar i reinventar formes de narrar, per a mi, en Coetzee és un dels grans d’ara. De fet, cosa que fa anys que no feia, l’he escollit per anar visitant, sovintejadament, la seva obra –tot just, n’he adquirit dos títols que esperen el seu torn.


Un gran llibre, aquest “Temps d’estiu”.


. Temps d’estiu (Summertime: Part 3 of scenes from provincial life). J.M. Coetzee. Versió catalana de: Dolors Udina. 244 planes. Edicions 62. Barcelona. 2010.

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Josep Pallach 1920/1977 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *