Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Impagable fris de la Barcelona dels anys 70 (moviment estudiantil, intel·lectualitat, l’underground, la revista “Ajoblanco”, amb el perfum de finals dels 60 encara present, la restauració democràtica … a càrrec d’una veu lúcida, franca, omnicomprensiva, omniscient, curulla d’estímuls, i una narració ben suggeridora (…)
Incitatiu, engrescador intel·lectualment -com ho és també el llibre sobre Barcelona d’en Federico Jiménez Losantos, del qual us en vaig parlar fa unes setmanes i ressenyat també en aquest blog, en José Ribas, estudiant de Dret a Barcelona, fill d’una família de casa bona, el pare alt manaire franquista, vicepresident de la Diputació de Barcelona d’aquells anys foscos, tenebrosos, ell, radical lliure, campant al seu aire.
Els estudis. El moviment estudiantil que mirava de trobar formes organitzatives eficaces per democratitzar la societat, per ajudar a tombar el règim. El PSUC, l’esquerra radical, Bandera Roja, els ML -actiu grup estudiantil marxista-leninista-, els trotskistes, el PC (i)… i tot de gent engrescada en mobilitzacions, iniciatives.
De tot això en surt un retrat ben crític amb la generació que ajudà a bastir la transició, un al·legat dur contra la que ell anomenat l'”esquerra autoritària” -d’arrel leninista, comunista-, a la que acusa de manipuladora, de curta de vista.
També, el seu relat del renaixement underground a partir del desencís pel canvi polític, la revista “Ajoblanco”, que Ribas fundà i dirigí.
El món de relacions humanes, d’intercanvi, d’aquest Ribas de pensament i sensibilitat anarquista, llibertària, el perfum dels 60 encara persistent, els 70. En un retrat d’època vívid i narrat amb indubtable pols i fermesa. La mirada a la pròpia família, els avantpassats, comentaris sobre l’Albert Abril, en Quim Monzó, en Quim Molins, en Ramon Barnils, fiblades sobre Jordi Solé Tura i la seva Bandera Roja…
Al capdavall, un llibre important, necessari, de gruix, sobre aquella Barcelona, aquella Catalunya ara un xic oblidada i que ens ajuda a armar el puzle d’una composició necessàriament coral, d’una mirada polièdrica sobre un país, el d’aquell temps, encara poc conegut.
. Los 70. Ajoblanco y Libertad. José Ribas. 592 planes. RBA. Barcelona. 2007.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ens feien treballar en una empresa d’arts gràfiques del Poble Nou… Era el 23 de juny de 1987 (el 24, sant Joan i festa!). Però vet-aqui que a la tarda (durien ser les 6 o 7 de la tarda), ve el jefe de l’empresa amb un paio al darrera (pel que deia, era un peix gros de la revista), i ens diu que demà (sant Joan) hem d’anar a treballar per preparar la revista Ajoblanco, que és una cosa molt urgent i que si patatim i patatam. Jo em vaig negar, però va haver-hi gent que no va tindre més remei que anar-hi.
I també recordo l’artícle de la revista “Integral, Salud y vida natural”, on parlava de lo dolentes que eran les fotocòpies, i del preu desorbitat que aquestes comportaven en quant a contaminació, i la salut (toner, radiació de la màquina fotocopiadora, etc). Es van oblidar de dir, al seu artícle, que els senyors de dita revista tan “natural”, feien fer 5 (cinc!) jocs de fotocòpies de les gal·lerades de la revista. Durant una bona temporada, em va tocar a mi fer-les.
Sobre l’Ajoblanco i el progresisme d’en Pepe Ribas… com va acabar l’assumpte del documental de TV3 sobre el judici a Companys? (sortíen com a testimonis del judici algun Ribas i algun familiar d’un filosof molt notable de la progresia, cosa que va portar problemes als/a les autors/autores del documental).
De la Karmele Marchante i el seu “¡Abajo la falocracia!”, ja sabem a on ha acabat.
Cònec una persona que té unes anecdotes amb l’Ajoblanco (i el món editorial en general) molt sucoses. Però no crec que vulgui escriure cap llibre… encara que tot és possible!).
Atentament