Pere Meroño

Por aquel entonces, invierno del curso 1970-1971, yo tenía decidido pedir, si la universidad y la Brigada Político-Social no lo impedían, el traslado a Barcelona para hacer los tres cursos de especialidad de la carrera elegida, que era Filología Románica… Se puede decir que yo llegué en moto a Barcelona en el otoño de 1971 y salí en ambulancia en mayo de 1981 (…)

Així, doncs, l’estudiant aragonès arriba a la capital catalana per estudiar i instal·lar-s’hi. Aviat coneixerà unes estudiants universitàries mallorquines residents aquí, totes elles vinculades a Bandera Roja, amb una d’elles se n’enamorarà i en tindrà descendència.

El jove estudiant nerviós i inquiet fa per manera de viure passions i aficions diverses: s’incorpora a l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja/OCE (BR), fundada per Jordi Solé Tura i Jordi Borja, i n’ingressa en companyia del grup Trama, al qual hi pertany, amb aquest aplec de pintors aragonesos ambiciosos i imaginatius. Aviat n’assumirà la responsabilitat del Sector d’Intel·lectuals, Professionals i Artistes de BR.

Quan en Solé Tura i en Borja decideixen retornar al PSUC, ambdós se’n duen cap al partit dels comunistes catalans un gruix importantíssim de quadres i membres de BR, amb ells se n’hi va també en Jiménez Losantos i els seus amics pintors.

Jiménez Losantos culmina la llicenciatura en Filologia Hispànica; fa estudis de psicoanàlisi; dirigeix la Biblioteca Freudiana de Barcelona; la Revista de Literatura; la també revista Diwan…

El llibre que he llegit els darrers dies ens presenta un viu i acolorit quadre de la Barcelona activa, inquieta, un xic underground, moderna… que va conèixer el periodista aragonès. Unes instantànies poderoses, interessants, plurals; un testimoni important d’aquells anys meravellosos en què, malgrat la dictadura, la ciutat mirava de viure i aixecar el vol malgrat l’enorme franquisme que patia.

Tot això en la primera part del llibre; en el segon perfila la ciutat que va deixar de ser, allà ens fa cinc cèntims, després d’haver abandonat el PSUC per nacionalista català, de l’aventura de muntar una candidatura del Partit Socialista d’Aragó a les eleccions catalanes, del manifest dels 2300, i de l’atemptat de part d’uns pistolers de Terra Lliure contra la seva persona. Finalment, la tercera part, aprofundeix en el seu activisme contra el que ell en diu la dictadura nacionalista, el tema del català, del castellà, el naixement de Ciutadans…

El llibre està folrat, en la portada i contraportada, amb fotografies de la seva joventut i de la ciutat i també del carnet número 5946, el seu, de militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya, un document orgànic datat al segon semestre de 1976, i que refereix, el 40 aniversari de la fundació del PSU.

Un llibre ben interessant, per a mi, i sobretot, en el retrat que en fa de Barcelona i del seu ambient inquiet i en ràpida mutació, un retrat, penso, que impagable i amb el qual s’haurà de comptar en futures històries de la Barcelona d’aquells anys. També d’ibterpes en les pistes que ofereix sobre la seva construcció com a periodista, ideòleg i agitador lliberal, unitarista amb una no gens negligible i gran projecció popular i mediàtica. En qualsevol cas, un text ben escrit, d’estil eminentment periodístic, una autobiografia amb totes les de la llei.

Sens dubte, i per diversos motius, una lectura recomanable, més recomanable encara, no vull estar-me de dir-ho, si hom no comparteix ni la trajectòria ni la forma de pensar del periodista.

. La ciudad que fue. Barcelona, años 70. Federico Jiménez Losantos. 461 planes. Ediciones Temas de Hoy. Madrid. 2007.

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Josep Pallach 1920/1977

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!