Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Del líder socialdemòcrata Josep Pallach i Carolà (Figueres, 1920, l’Hospitalet de Llobregat, 1977), Jordi Pujol en va dir: “Haig de reconèixer que si Pallach hagués estat candidat en 1980, a la Generalitat de Catalunya, pels socialistes, ell seria president i jo, no”. Una nova biografia, en parla (…)
Nascut el 1920 a Figueres, Alt Empordà, Pallach fou un jove comunista heterodox en els rengles del POUM, durant la guerra hi va haver de fugir per cames, i fer-se clandestí, davant la persecució propiciada pel PSUC, el nou partit unificat de les esquerres.
Després de la derrota de la Guerra, s’instaura una dictadura militar feixista a Espanya i Catalunya, Josep Rovira, Pallach i altres dirigents refunden el POUM en clau socialista; neix el 1945 el Moviment Socialista de Catalunya-MSC.
Quan és a Sant Adrià de Besòs, el Barcelonès, per reunir-se clandestinament, és detingut per la policia. Empresonat a Salt, Gironès, protagonitza una espectacular fuita de pel·lícula.
Home fort del MSC, Pallach disputa la presidència de la Generalitat a Josep Tarradellas, a través de la persona de Josep Serra i Moret, quan cedeix el pas, els anys 50, el president Josep Irla.
Amb excel·lents lligams amb els socialistes alemanys, suecs, austríacs, israelians, francesos… Pallach obté un ampli reconeixement internacional i viu, alhora, el seu moment més difícil: la forta crisi interna i l’esclat del MSC. La majoria de militants de l’interior, liderats per Joan Reventòs i Raimon Obiols, més propers als comunistes del PSUC, i ell, partidari de bastir un gran partit socialdemòcrata moderat i d’àmplies fronteres, i allunyat dels comunistes, parteixen peres.
Pallach, més sol que mai, és destronat del liderat socialista i comença una llarga travessa en solitari.
A principis dels 70 torna a Catalunya, i mentre es guanya les garrofes fent de professor universitari –el seu ofici de sempre-, construeix noves formacions socialistes. El gener de 1977, pateix una crisi cardíaca, a Girona, que li costa la vida quan és a les portes de la residència sanitària de Bellvitge –a les comarques gironines no hi havia, llavors, unitats coronàries-.
Mancaven cinc mesos per les primeres eleccions democràtiques. Amb Pallach, va desaparèixer l’home que va poder regnar, un molt probable cavall guanyador, un líder carismàtic i intensament catalanista.
Per alguns, entre els que m’hi compto, fou el millor i més important líder socialista que ha tingut mai Catalunya.
. Josep Pallach 1920/1977. Pere Meroño. 78 planes. Edita: Fundació Josep Irla. Barcelona. 2009.
PD. En aquest enllaç hi trobareu, de franc, la descàrrega de text en format pdf:
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’alegra la notícia d’aquest teu treball.
Josep Pallach és l’exemple paradigmàtic d’allò que qualificaríem (amb una intenció merament descriptiva) de “socialdemòcrata de dretes”: l’admiració pel model escandinau, distanciament i prevenció envers els partits de l’esquerra revolucionària, apel·lacions al realisme i a una plataforma àmplia estesa a la petita burgesia, etc. En el col·lapse ideològic dels darrers 30 anys aquest espai ha patit de valent. Els antics detractors d’esquerres els han depassat per la dreta. Si llegim ara Pallach, com si llegim el que deien en l’època els socialdemòcrates nord-americans, veiem qüestionaments que ara ja no fa aquesta “Internacional Socialista”. Pallach era reaci a l’estatalisme, però defensava les formes socialitzades de producció: municipalitzacions, cooperatives, sindicalitzacions, etc. Pallach criticava el revolucionarisme, però acte seguit feia befa del “liberalisme econòmic”. El fatalisme del “lliure mercat” i de la “competivitat” era un marcianisme en els anys 1970, però el que és ara… Fa uns mesos Gabriel McCloskey, un “socialdemòcrata de dretes” nord-americà parlava de les “qüestions social-demòcrates del control democràtic, obrer i comunitari, de la indústria”. El pallaquisme, ara, seria considerat un moviment massa esquerranós per tots els partits parlamentaris, fins i tot per Iniciativa! No obstant això, el vostre llibre mostra que, si Pallach no s’hagués mort als 56 anys, el PSC-R hauria fet segurament la mateixa trajectòria que va fer, a través del Pacte Democràtic de Catalunya i de la unificació del PSC-PSOE. El vent inexorable de la història ha fet que les opcions de compromís entre el capitalisme i el socialisme tinguin cada vegada menys marge, ja que una classe capitalista com més va més enfortida per l’acumulació no té ni ganes ni necessitat de fer concessions per les bones.