He sentit, una i mil vegades, el cd d’en Tom Waits que du per títol el mot que encapçala aquest paper.
Editat el 1983, quan tenia 34 anys, és una peça enormement il.lustrativa de l’estil trencador i la veu aspra com un rostoll socarrimat, del cantant, músic i actor, estatudinenc.
Peces amb acompanyament de metall, talment gent del neolític feinejant; relats foscos i gòtics -Shore Leane-, amb final -tot estrafent la veu- com un guepard amenaçant; ritmes obsessius i inquietants; belles balades d’allò més malenconioses -Johnsburg, Illinois, Soldier’s Things; cançons canyeres -Donw, Down, Down, Shells from a 30.6; tres peces instrumentals sensibles i hipnòtiques -una d’elles, In the Neighborhood, em recorda les músiques d’en Nino Rotta i els films d’en Fellini.
Curt: històries d’amor, de fracàs, pura quotidianitat al bell mig d’un somni americà banal i buit, inexistent, allà on campa el Capital.
Un cd molt bo, rabiós, contundent, extrem, tendre, de gran i ferma força.
Tom Waits. Únic. Un coi de cantant únic.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!