Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
I crits i lladrucs i sons guturals i mots inconnexos. Josefina, Alfonsa, Pipo, Apolonia, Ana… i altres malaltes d’Alzheimer. Dissabte, 21 de març. 4, 5 i 6 de la tarda. Menjador i sala d’estar de l’Hospital del Dia (…)
Instal·lacions modernes i netes. Tot de persones grans. La majoria en cadira de rodes, altres amb caminadors. Cossos retorçats, en posicions inversemblants, rostres sorruts, esmaperduts, curulls de perplexitat. Mirades esbiaixades, perdudes.
Pacient que udola de continu, a les mans guants de boxa per evitar-ne autolesions. Pacient incapaç de dir lluís. Pacient amb els llavis, les galtes, en moviment, plorant perquè vol berenar. Pacient que crida permanentment l’atenció de la cuidadora. Pacient que no admet que el marit que la visita xerri amb cap persona, altrament copeja la cadira tot fent-li notar que no ho vol, això. Pacient que porta 58 anys residint al centre…
Pocs pacients amb mobilitat, pocs amb possibilitats d’enraonar de manera entenedora. Paisatge després d’una batalla. Trist aplec de desferres humanes.
Omnipresència devastadora del mal d’Alzheimer.
Batalla perduda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!