Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

27 de desembre de 2008
2 comentaris

Coral Romput (Joan Ollé – Vicent Andrés Estellés)

En Vicent Andrés Estellés és el poeta que més m’agrada, amb el qual més m’identifico i al qual he llegit amb més profunditat i extensió. Punt i a part (…)

Ahir, sota una forta llevantada, vaig tenir ocasió de revisitar-lo en el Teatre Lliure barceloní.

Un cor d’actors. Una veu coral, donà compte de dones, d’homes, de pares, de fills, de cases, de carrers.

De memòria. Patiment. Tragèdia. Joia. Mort. Sexe.

I vida. Molta vida.

Amb el desplegament del dens i atapeït món estellesià-fellinià, de l’enorme poeta de Burjassot (poeta, narrador, periodista, nacionalista, comunista del PCPV…)
 
Parla Joan Fuster:

La poesia de Vicent Andrés Estellés respon a febre ambulant, a les esperances conjugals, als sentiments i als ressentiments de la precarietat perdurada.

A Barcelona, la poesia, la feien persones d’una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats oficinistes orgullosos de ser-ne.

L’Estellés fa la poesia d’un carrer de València, del “trenet” de València a Burjassot; un residu humà vigorós, que es debat en l’esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, menjava malament, moria malament. 

. Coral Romput. Dir. Joan Ollé. Amb: Joan Anguera, Pere Arquillué, Montserrat Carulla, Eduard Farelo, Toti Soler. Autor: Vicent Andrés Estellés. Teatre Lliure. Dies 26, 27 i 28 de desembre de 2008. 

El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático

El vídeo

  1. NO, si a la fi, acabareu donant-me la raó, entre tots.

    (Vas veure la querelle interdictada al Joan Margarit per part de Enric Balaguer?)
    I guaita, si els de fillsdeputa que van fer la vida impossible a l’Estellés que acabà anant-se’n a viure a Benimodo.
    Abans visqué – i hi coincidirem un temps- al meu carrer, el d’Alboraia. i molta d’altra bona gent com Vicent Ventura, Julio Màñez, Ricard Pérez Casado (una travessia d’ell c./Jaca), Vicent Soler, Partal, Joan- Francesc Ivars veí d’escala meu, i el més merda: un servidor.

    Rep una forta abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!