Pere Meroño

Brogit eixordador a ¼ d’11, (…)

a la plaça de Don Miquel de Clariana: escombriaire a peu amb aspiradora, gros camió de brossa, i camioneta de neteja, s’hi alternen per convertir l’espai en un cafarnaüm prou empipador.

Sóc a la ciutat dels sants, manlleu del títol d’una bona i molt recomanable novel·la d’en Miquel Llor (“Laura a la ciutat dels sants”). Vic és a 489 metres sobre el nivell de mar mesurat, com se sap, per la referència, a l’extrem sud del país, d’Alacant. El termòmetre assenyala 21 graus de temperatura.

La vila presideix una dilatada plana ocupada, en època ben pretèrita, per un llac que era vora mar, en un oceà Atlàntic que s’endinsava per l’actual conca de l’Ebre bo i llepant la sorra costanera situada justament cap allà Osona, el Berguedà, el Bages, etcètera.

Feia ben bé quatre anys que no pujava. Temps enrera, plaents tasques sindicals i polítiques m’obligaven a pujar-hi mes rere mes.

Deia que sóc a la coneguda popularment com a plaça de l’estudiant -una estilitzada escultura d’un jovencell burgès amb barret i capa i un llibre ho significa-. Vic, l’antiga Ausona romana, capital -Ramon Montañà, primer batlle democràtic des de la guerra i la revolució i convergent, dixit- de la Catalunya catalana.

Ple com un ou anava el tren que m’hi ha dut. Passat Parets i Les Franqueses el vagó s’ha buidat. En arribar a la capital veig que la via -bell somni vigatà- ha estat mig soterrada. En això, el pastisser Codina hi ha tingut molt a veure movent influències i advertint que altrament la faria ben grossa.

M’agrada el català que allà es parla. Aquest “guaita” omnipresent, la gran sonoritat, unes vocals neutres perfectament vocalitzades… També em fa el pes el català de Lleida de la mare i la família d’ella. Segueixo pensant, això no obstant, que qui millor enraona la nostra llengua són les valencianes i els valencians, i els qui pitjor, la gent de Barcelona, amb un fastigós i força indigest catanyol.

Tinc una sorpresa majúscula en veure com han esqueixat l’antiga rambla: els requeriments per encabir els cotxes mitjançant un aparcament subterrani, n’ha estat el leit motiv de l’esgarrifosa “pensada”. Ull viu, doncs, i guardeu-vos-en, dels falsos tradicionalistes que pels calés són capaços d’esventrar racons i raconets.

Al llarg del viatge i estada m’acompanya un fenomenal llibre “La práctica de Manuel Sacristán, una biografia politica” d’en Juan-Ramon Capella, de la madrilenya ediciones Trotta. Un text que amb el rerafons de la vida d’en Manolo repassa la història del nostre país i d’Espanya, amén d’esdeveniments internacionals, i dels grans debats que d’ençà el 1940 ha viscut l’esquerra de debò ací i arreu. Feia anys que no gaudia amb un llibre d’assaig tan suggerent. La lectura m’ha arrossegat, tot demanant-me el cent per cent d’atenció. I d’ella n’he tret idees i anàlisis lluminoses, d’una gran intel·ligència. És probable que, fins i tot, m’hi faci canviar els propers projectes editorials previstos.

Just arribat a la vila, i en travessar la plaça major o del Mercadal, no m’he pogut estar de fer una ullada a la pensió que anys enrera fou testimoni d’una història d’amor, curta però intensa, amb la N. -petita, cabell arrissat, llavis molsuts- vella i cobejada conquesta-. Déu n’hi do la nit d’aquell any!. Tot això a Vic, 30.000 ànimes i animetes i 30 esglésies.

Avui no n’he vist gaires àrabs -n’ocupen tot un barri situat a l’oest, fora muralles-. Una gent, bona part de la qual, ha vingut per quedar-s’hi. I que les intoxicacions, la incultura i la baixa política ens poden fer que tots plegats prenguem mal, amb futures desavinences i malvestats en un marc de granítica malfiança i basarda.

A continuació engego una visita per tot el perímetre del centre vila: rambla, muralles medievals, carrer de les Adobaries -amb fàbriques tancades i barrades-, el barri àrab, el “local” on m’hi reunia quan pujava. Passo per la ribera del riu Mèder, mòdica i subordinada claveguera a cel obert (santa mentida i buida retòrica la de la sostenibilitat d’aparador que s’aplica quan interessa i molt convé!)

Faig cap a la catedral de Sant Pere a qui li ha nascut davant de l’entrada un bell antecedent: la parròquia del segle VII segons que m’apunta el mossèn de la seu. Abans d’atansar-m’hi he girat visita a Can Masramon, preuada pastisseria on vaig fruir de passades orgies de xocolata, nata, cabell d’àngel i crema.

“Pro Christo legatione fungimur” du escrit al frontispici el vell palau episcopal, ben a tocar de la catedral. Dins de l’edifici catedralici visito l’església fosca i ennegrida, amb sòlids i ciclops pilars, de feixuga volta, curulla amb tot de frescos d’en Josep Maria Sert; la bella cripta romànica; els cathedral’s goldsmithery o tresor de la catedral: tirallonga de reliquiaris, custòdies, bàculs, copons, calzes, encensers, creus, capes pluvials, ornaments, casulles, dalmàtiques… Enllesteixo amb una ullada al claustre gòtic del XIV el qual conté el sepulcre d’un filòsof d’anomenada, en Jaume Balmes (1810-1848). En sortir, un cartell d’en Josef Ratzinger -somriure germànic però dolç, braç estès, em diu “Aneu… és l’hora de la missió”, i jo tot ingenu va i em demano que espera l’esquerra sense nord dels nostres dies per tornar a la gent i dur la paraula d’un futur lliure i socialista. Fora de l’edifici admiro el gran vestigi romànic de la torre, 8 pisos i 40 metres d’alçada, obra, com l’antiga catedral, del gran abat Oliva.

Haig de dir que Vic i les seves esglésies em recorden poderosament a Compostela. Així com l’abat Oliva al bisbe gallec Xelmirez, tan decisius, ambdós, en la construcció nacional de tots dos països.

Gairebé al bell mig de poble, visito el temple romà del segle II, descobert el 1882, i alçat en honor a Júpiter, Juno i Minerva. L’edifici fa 19×10 metres i 11’5 d’alçària. El comte Guifré el Pilós aprofità els seus murs per bastir-hi el castell que habitaria la família Montcada, fou residència del veguer de Vic, i presó vilatana. El rei Jaume I vingué a fer-hi una estada el 1231, segons que resa el seu “Llibre dels feyts”, just després de conquerir i fer catalana l’illa de Mallorca.

Mentre miro de franquejar un sobre se m’acosten dos germans, un de gran i el petit d’uns 9 anys. Aquest és esguerradet com ho era en Gramsci: un minyó afectuós de qui no em costa gens, tot fent broma, d’arrencar-li un somriure.

A la vila i en el món editorial en general, la llibreria Tralla té un merescut prestigi. Hi faig un tomb: ben assortida, amb un fons ampli i divers. Vull destacar-ne dos títols el treball darrer de l’osonenc Emili Teixidor i la seva sensacional novel·la “Pa negre”, i els llibres del napolità Erri de Luca, amb quatre títols, tots ben rodons, vessats al català. Dues recomanacions, doncs, de cara a les vacances que s’acosten.

Salmó marinat, calamars a la malaguenya, síndria i cervesa, són el menú escollit d’un dinar que haig de fer amb celeritat, no fos cas que perdés el tren de tornada. El ritual i la litúrgia, reservada per determinades ocasions, d’encendre i fumar un cigar “don Julián” resta ajornat per les presses.

Mentre surto disparat pel carrer Jacint Verdaguer, veig de lluny una taca rossa ben ondulant: malucs generosos, cames fermes i ben fetes. Cos de clara anatomia tropical, amb un constant balanceig i un caminar d’allò més sobreactuat. Penso com deu ser de cansat de fer, tothora, el paper de dona enxampahomes.

Viatge a Vic, 8 hores en total, 4 d’elles esmerçades en la lectura. Excel·lent excusa per trastocar un viatge físic i extern en un d’interior, veritable capbussada en els records i pensaments i desigs. Serè capaç, algun dia, d’ordir-ne històries compartides amb les lectores i els lectors. Val a dir que m’agradaria molt.

14:13 el tren ja és aquí. Fins aviat Vic.

PD M’assabento del magnífic èxit de la candidatura olímpica de Londres. Quan vaig saber que el govern espanyol i les federacions esportives actuaven amb deslleialtat i barraren el pas a les seleccions catalanes, vaig decidir que optaria per la bel.ligència política en aquesta qüestió. I vet-ho aquí: celebro que Madrid no hagi vençut. A més, l’endemà del revés català vaig adherir-me, per Internet, a una web en anglès que recolzava l’opció londinenca. Congratulation, doncs, i per molts anys!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!