Pere Meroño

– Una moció cauteritzadora / vel de
desconfiança (Avui)

– Normalitat / Però segur que no estem pitjor del que estàvem abans d’ahir
(VilaWeb)

– Ara bé, el ple d’ahir va
tenir dos aspectes positius: el tancament d’una crisi desestabilitzadora per al
país, tot indica que mitjançant un pacte no escrit per recuperar la concòrdia
entre les principals forces polítiques. I l’aposta de tots els grups per la
transparència en la gestió pública (El Punt)

– Un 3% de distensió (El Periódico)

– Sí puede adelantarse que el debate de ayer
no fue estéril y sí constructivo. (La
Vanguardia)

– I El País, que no l’he pogut llegir perquè
és de pagament

Bé, aquests són només uns quants titulars
extrets de les editorials dels diaris d’avui. Tothom tranquil i a sucar del
pot. Tots, és clar, del mateix, del nostre. Normalitat? Ombra de desconfiança
sobre la política catalana? Sisplau, una muntanya de fem, això és el que és la
política catalana. Tothom. Ho torne a dir: tothom (inclosos els periodistes)
sap que les comissions de l’obra pública són superiors al 3% i d’obligatori
pagament, a qualsevol institució de qualsevol color polític.

Així que ara, després del ple d’ahir del
Parlament, hem tornat a la "normalitat". I s’ha esvaït aquell
"vel de desconfiança" a través d’un "pacte no escrit per
recuperar la concòrdia". L’espectacle dels polítics és depriment. El del
mitjans de comunicació, segurament que encara més. La "normalitat"
informativa ja veig en què consisteix: periodistes adotzenats i obedients, en
un inaudit exercici verbal col·lectiu
que aconsegueix de dir les mateixes coses amb diferents -no sempre-
paraules.

A ningú se li ha acudit de dir, en referència
al ple d’ahir, "ridícul" o "vergonyós"?. A la crisi infantil del 3% és necessari d’afegir
aquest comportament mediàtic col·lectiu que sembla un monument a l’estultícia?
A veure, benvolguts -és una manera de parlar- directors dels mitjans:

–
de manera insòlita, ha sortit a la llum
allò de les comissions per l’obra pública (coses que passen, ves per on, i que
no haurien de passar quan tot és lligat i ben lligat). En "seu
parlamentària" (d’on s’haurà tret aquest expressió que fa riure?), i tot
el que vulgueu. Però, ha sortit a la llum pública

–
en conseqüència, els ciutadans corrents
(aquells que treballen i no suquen del pot) volen que hom comprovi -perquè de
fet, ja ho saben-, que efectivament es cobren comissions. Que hi ha una
corrupció generalitzada. I que cal castigar-ho.

–
I així, doncs, el pacte d’ahir mitjançant
el qual es retira la querella els sembla ridícul, vergonyós, un insult, vaja

–
I vostès, que si normalitat necessària
cap aquí, que si ombra de desconfiança cap allà…

–
Crec que han perdut la grandíssim
oportunitat de situar-se fent costat als ciutadans, i no als polítics. De no
participar d’aquest circ hipòcrita en què s’ha convertit la nostra política.
Per què no han posat tots els seus mitjans i els millors periodistes, com
haguessin fet per qualsevol altra collonada, a documentar, certificar, recollir
denúncies i declaracions, trobar "goles profundes", etc…en relació
a la corrupció i les comissions públiques? No serà pas perquè sobreviuen -tots-
de la inversió pública? (diguem-li publicitat, si voleu)

–
Bé, en resum han col·laborat, han posat
el seu gra de sorra, en la construcció de l’escenari post-crisi del 3% que comença
l’11 de març de 2005.

Escenari post-crisi del 3% que
comença l’11 de març de 2005: al Principat es continuen cobrant
comissions per obra pública. Els diaris diuen que ha tornat la normalitat.

Sisplau, un mitjà valent que digui alguna cosa
que ens sembli normal, a les persones "normals".

Ps: si un senyor que té 15 diputats presenta
una moció de censura pel seu lluiment personal, és necessari fer la transmissió
per dos canals de televisió públics i la ràdio pública, i no sé quants de
privats? Què hem fet els ciutadans, per merèixer això?