En Kiarostami parlant d’en Kiarostami. Tres protagonistes. L’Abbas. El seu tot terreny. I la càmera de vídeo. No res més. Fent volts i més volts pels pujols que envolten Teherán, i l’home vinga garlar, lúcid i penetrant com n’hi ha pocs.
Deu seqüències o lliçons (la càmera, la música, els actors, el director…)
Per saber per què en Kiarostami és un dels més grans cineastes del nostre temps. Per conèixer perquè els seus films respiren i s’encomanen. Per aprendre a fer cinema.
Ell, al final, ho diu clar i català: si voleu fer cinema d’èxit només us cal copiar els nord-americans (que som molt rebons, en això de l’èxit). Si voleu, però, fer cinema de debò, preneu una càmera, i filmeu la veritat -una formiga, un paisatge, un sentiment…: aquest és el millor cinema, el setè art.
Un exemple: “10 on ten”.
– 10 on ten (10 sobre deu). Dir. Abbas Kiarostami. 100 minuts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pesat Kiarostami: la vanitat i al suficiència cultural envers els ianquis no ens fa millors -ni les nostres obres- sinó pitjors per "vanitiquis", "cursiliquis" i altres "iquis" que tenen a veure amb la falta d’humilitat, amb la cursileria, i amb la prepotència. Aquesta patologia fa a la gent cursi i fatxosa, en el sentit de pensar que hom és millor -i la seva cultura- qu els altres.
A Amèrica continua havent molta més gent que fa coses interessants que a la vella Europa i que a d’altres llocs. I com a cineasta veritablement poètic, un d’europeu, finlandès per a més dades: Aki Käurismaki. Les seves pel·lícules, mai vanitoses, mai prepotents envers els altres, presenten un model sòlid ètic i moral que li dóna una bellesa, humor i poesia a la seva obra que ja voldria el Kiarostami. "L’altra mirada" és interessant sempre que ho sigui d’interessant. L’Aki ho aconsegueix des de la humilitat i pulveritza Kiarostami i altres pedants. A més ens diverteix, i ens humanitza, potser perquè parteix del punt ZV (zero vanitat).