Dissabte passat, al pati del casalot fortificat que fa les funcions de Casa de la Vila d’Andratx, va tenir lloc un acte d’homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel, amb motiu de la seva mort. La musicalitat perfecta i tant sòbria del Cant de la Sibil·la, els sons ancestrals de les simbombes illenques i, sobre tot, la lectura, per part de familiars i amics, de fragments de l’obra del gran escriptor, varen tenyir d’emoció la xafogosa capvesprada mallorquina.
Després, al cementiri del poble, situat al capdamunt d’Andratx, arrecerat enmig d’una pineda esponerosa i amb el teló de fons dels espadats de la serralada de Tramuntana, el darrer comiat va arribar amb el crepuscle magnífic d’aquests dies que semblen voler defugir la nit.
Són aquells bellíssim paratges balears els escenaris vitals de l’home i de bona part de la seva ingent obra. Cosmopolita i home de món com pocs, en Porcel no va renunciar mai ni a la vila d’Andratx, ni a la seva catalanitat convençuda. Amant de la seva llibertat personal, fins al punt d’haver simpatitzat, obertament, amb gent procedent dels moviments anarquistes i d’haver estat víctima de les crítiques més ferotges, per part de distingits portaveus d’aquell pensament únic d’arrel marxista, era un defensor dels valors de la mediterrània, el mar de la cultura, de la recerca de la transcendència de l’home, de la continua lluita per la llibertat…
Era en Porcel, un gran admirador d’en Josep Pla. Ells han estat els dos millors narradors catalans de la història i fou, gràcies a l’empordanès, que hi vaig fer amistat, a través d’aquest altre home excepcional i tristament i prematura desaparegut, en Ramon Sala. Gràcies a ell, cada tardor, gaudia, amb una bona colla d’amics, d’una excursió pels paratges de l’Alta Garrotxa. La darrera fotografia que tinc d’aquests dos homenots i al fons, majestuós, el Bassegoda, sembla tant viva, tant recent! I, els àpats a Can Gustí de Riu, amb llargues sobretaules farcides d’anècdotes sobre en Pla, de controvèrsies polítiques i literàries, de mediterrànies tafaneries…
Ara, quan en Ramon i en Porcel ja no hi són, haver viscut aquelles jornades garrotxines esdevé un obsequi fenomenal. El llegat de l’un i de l’altre és tant viu com ho són les novel·les del mallorquí i les esglesioles romàniques, feliçment recuperades pel de Castellfollit.
Ara, tots dos, deuen fruir d’una llarga, apassionada, erudita i celestial tertúlia entorn en Pla!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Escrit preciós. No sabia que sabies escriure així.