Aquesta setmana el Senat celebra el seu darrer ple ordinari abans de la dissolució de les Corts. La setmana entrant serem els diputats qui acomiadarem la legislatura. Allò que va començar com un miratge enlluernador, acabarà com el rosari de l’Aurora.
D’ençà aquell “apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament de Catalunya” fins a la reforma exprés de la Constitució, amb el bulldòzer ppsoero trinxant l’esperit constitucional i expulsant-ne del consens a catalanistes i a l’esquerra, només han passat vuit anys.
D’aquell “tarannà” simpàtic i d’aquell empatx de mesures pretesament progressistes, fins a l’agònica segona legislatura, hi ha un recorregut tant costa avall que l’únic destí del president Zapatero serà la pitjor de les mediocritats històriques.
Però allò de més greu per a mi, és el descrèdit total en que deixa a la política espanyola. Avui, el socialisme es sinònim d’incapacitat per resoldre la crisi, de malbaratament dels recursos públics i de nul·la credibilitat . El mal govern ha fet que tota la classe política assolís la més baixa consideració dels ciutadans d’ençà el restabliment de la democràcia.
Sóc dels qui crec injust culpabilitzar Rodríguez Zapatero de la crisi. Però, en canvi, la gestió de la mateixa, que n’han fet els seus governs ha estat especialment desafortunada.
I, tampoc, se li pot imputar una especial animadversió cap a Catalunya. Fins i tot podríem atorgar-li el benefici del dubte i creure que les seves promeses eren sinceres. Ara bé, en la negociació parlamentària de l’Estatut, i, especialment en la nul·la convicció en la seva defensa davant dels recursos del PP i del defensor del poble, així com amb la manca de diligència en el traspàs de les competències previstes en l’Estatut, i en l’aplicació del nou sistema de finançament, ni ha estat lleial als acords ni ha mostrat cap sensibilitat autonomista.
L’agonia del socialisme espanyol, té també la seva quota catalana. El paper dels vint-i-cinc diputats socialistes, inclosa la ministre Chacón, ha estat ben poc galdós. La seva renuncia a defensar el fons de competitivitat o la seva acrítica alineació amb la reforma constitucional, constitueixen dues probes irrefutables del seu rol marginal pel que fa a la defensa dels interessos catalans a Madrid.
Tot plegat, en un sistema tant abocat al bipartidisme, condueix cap a una majoria absoluta del PP. El trist llegat de Zapatero serà entregar als conservadors un poder polític gairebé total: l’Estat, les autonomies i els ajuntaments espanyols tenyits del blau popular!
En un racó de la península, però algú està bastint un nou projecte, encetant un nou temps de transició…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estimado Sr.
Mi nombre es AlfonsoSerrano y soy estudiante del Máster oficial de posgrado en Gestión estratégica
e innovación en comunicación de la Universidad de Málaga.
Actualmente estoy realizando el proyecto
de fin de máster sobre el uso de las tecnologías de la información por parte de
los diputados del Congreso y tengo interés en conocer la opinión que tienen
sobre el uso de herramientas tales como blogs, páginas web personales, redes
sociales, correo electrónico, etc. para la comunicación con los ciudadanos.
El motivo de dirigirme a usted es
para solicitarle un momento de su tiempo para cumplimentar una encuesta sobre
el uso de estas herramientas. No le llevará más de 5 minutos y el tratamiento
de los datos será absolutamente confidencial.
El enlace a la encuesta es el
siguiente:
https://www.surveymonkey.com/s/cuestionarioTIC
Le agradezco de antemano su
colaboración.
Atentamente,
Alfonso